Si ens fixem com mengen nens i joves, però també molts adults -incloent polítics i gent coneguda-, veurem que ignoren els principis més elementals de les maneres de taula -ús del ganivet i altres coberts, tabac- ara un tema d´actualitat-, etc. L´ús del tabac, afortunadament ja s´ha regulat, per la via de la prohibició, però ara ens trobem amb una de les grans plagues del segle XXI pel que fa a les maneres de taula: l´ús del mòbil. Podem veure com parelles, amics, parents, en comptes d´interactuar mitjançant la paraula, s´aïllen cadascun amb el seu aparell, a part que estan menyspreant la correcta degustació del menjar i el vi.

Però la comensalitat i les seves normes són un reflex preciós de la societat.Com explica Norbet Elias (The civilizing process), les normes de taula són tant el medi com el mitjà a través del qual la població s´acostuma a la convivència, és a dir, que és un important factor de civilització, d´adequació al medi social. Les bones maneres, la urbanitat, -en definitiva, «l´usar bé de beure e menjar»- i el conjunt de regles que porta aparellades, constitueixen una explicació visual i ritual dels rols socials, de la convivència, de la comensalitat, de la convivialitat (com es diu a França) o, simplement, un reflex de les normes socials. El concepte de comensalitat és com si ens fes humans -igual que ens ho fa la consciència del paisatge-, com diu J. Cruz Cruz: «comer en compañía es el fenómeno por el que el hombre trasciende de hecho o realmente su animalidad: su necesidad biológica de comer no se satisface de manera puramente biológica». I, encara afegeix: «la comida en la mesa festeja de suyo nuestro ser de hombres en común» (Alimentación y cultura). No és estrany que Faustino Cordón afirmi que Comer hizo al hombre, en una suggestiva teoria del procés d´hominització, i que estudis més recents, com els d´Eudald Carbonell, també apuntin en aquesta direcció. El domini del medi suposa també un avenç de la comensalitat -o de la convivialitat, com es diu a França-. O d´això aparentment trivial -o no- que en diem maneres de taula.

No hem de confondre aquestes maneres -o «comport», que és la preciosa paraula utilitzada al Tirant lo Blanc amb les normes estrictes i purament funcionals del protocol. Saber menjar no és atendre un conjunt de regles: és també saber conviure, encara que sigui en l´espai acotat d´una taula: com diu el filòsof Castiglione: «la taula és el món; la taula és tot el món». Però ara, generalment, és un món en el qual la gent es posa el ganivet a la boca, parla massa alt, no sap asseure´s, fa servir escuradents i parla pel mòbil.