La convivència a taula

18.11.2016 | 09:49

Si ens fixem com mengen nens i joves, però també molts adults –incloent polítics i gent coneguda–, veurem que ignoren els principis més elementals de les maneres de taula –ús del ganivet i altres coberts, tabac– ara un tema d´actualitat–, etc. L´ús del tabac, afortunadament ja s´ha regulat, per la via de la prohibició, però ara ens trobem amb una de les grans plagues del segle XXI pel que fa a les maneres de taula: l´ús del mòbil. Podem veure com parelles, amics, parents, en comptes d´interactuar mitjançant la paraula, s´aïllen cadascun amb el seu aparell, a part que estan menyspreant la correcta degustació del menjar i el vi.

Però la comensalitat i les seves normes són un reflex preciós de la societat.Com explica Norbet Elias (The civilizing process), les normes de taula són tant el medi com el mitjà a través del qual la població s´acostuma a la convivència, és a dir, que és un important factor de civilització, d´adequació al medi social. Les bones maneres, la urbanitat, –en definitiva, «l´usar bé de beure e menjar»– i el conjunt de regles que porta aparellades, constitueixen una explicació visual i ritual dels rols socials, de la convivència, de la comensalitat, de la convivialitat (com es diu a França) o, simplement, un reflex de les normes socials. El concepte de comensalitat és com si ens fes humans –igual que ens ho fa la consciència del paisatge–, com diu J. Cruz Cruz: «comer en compañía es el fenómeno por el que el hombre trasciende de hecho o realmente su animalidad: su necesidad biológica de comer no se satisface de manera puramente biológica». I, encara afegeix: «la comida en la mesa festeja de suyo nuestro ser de hombres en común» (Alimentación y cultura). No és estrany que Faustino Cordón afirmi que Comer hizo al hombre, en una suggestiva teoria del procés d´hominització, i que estudis més recents, com els d´Eudald Carbonell, també apuntin en aquesta direcció. El domini del medi suposa també un avenç de la comensalitat –o de la convivialitat, com es diu a França–. O d´això aparentment trivial –o no– que en diem maneres de taula.
No hem de confondre aquestes maneres –o «comport», que és la preciosa paraula utilitzada al Tirant lo Blanc amb les normes estrictes i purament funcionals del protocol. Saber menjar no és atendre un conjunt de regles: és també saber conviure, encara que sigui en l´espai acotat d´una taula: com diu el filòsof Castiglione: «la taula és el món; la taula és tot el món». Però ara, generalment, és un món en el qual la gent es posa el ganivet a la boca, parla massa alt, no sap asseure´s, fa servir escuradents i parla pel mòbil.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema