Hilda semblava desorientada. La meva mare li parlava i ella amb prou feines responia. Ja l'havíem vista pels funerals. L'àvia. Bevia fins a caure enderrocada com un estel al qual arriba un llamp. Dels poetes portava l'amor a Storni i aquesta coloma negra dels excessos sempre al seu costat. Però això era una cosa diferent. I jo sabia què hi havia exactament quan havia començat.

Tenia deu anys i l'adorava. Per a mi era com un amic que m'ensenyava a fumar i em deixava prendre vi negre mentre jugàvem a la loteria, el pòquer i els daus: la meva àvia.

El primer indici que alguna cosa no anava bé va ser un d'aquells tants dies en què em vaig quedar a dinar a casa seva. S'havia oblidat el menjar al foc. Allò, que li podia passar a qualsevol persona, no podia passar-li a ella. Vivia sola i les meves visites eren l'única cosa que l'apartaven una mica de la solitud que patia, com si no tingués ningú més al món que el seu nét i els seus gats. I els dinars solien ser especials, amb diversos plats i postres i coberts que incloïen els estris per menjar llagosta (que mai feia).

Pocs dies després vaig anar a dinar i havia regalat les cadires, així que vam haver de dinar a la catifa. Ens en vam riure. No recordava a qui, ni per què, i havia començat a cridar-me amb el nom del meu germà. Aquella mateixa tarda em va proposar viatjar 500 km per rematar la nit en un casino. Tenia un pressentiment, deia. Oferta sufocada quan el meu pare em va baixar (ens va baixar) del col·lectiu poc abans que emprenguéssim camí. Aquell dia, quan Hilda va entrar a casa seva, la va mirar de cap a peus com si fos la primera vegada que la veia. La meva mare li va preguntar si sabia qui era ella i la meva àvia va dir que no la coneixia. I va preguntar pels seus gats. Recordava els seus gats però havia oblidat per complet la seva família. La meva mare es va posar a plorar i els meus germans i jo vam sortir al pati i vam riure perquè allò ens semblava un acudit de l'àvia. Però en realitat ella ja se n'havia anat. No teníem ni idea de què era l'Alzheimer.

En veure l'anunci de l'àvia Carmina del sorteig de Nadal d'enguany, en el qual segueixen el rotllo a una dona gran amb Alzheimer que creu haver guanyat la loteria, em molesta que utilitzin alguna cosa massa personal i dolorosa per a una finalitat publicitària. Després penso que almenys es parla de la malaltia. I que els tabús sobre les malalties es maten així, explicant les històries d'aquelles persones que les pateixen. I que en explicar la història de Hilda empenyo el tòtem una mica.