El meu amic i filòsof Miquel Martín també escriu en aquest diari. Fa prop d'una dècada va publicar un llibre, Dictadors de butxaca, del qual pesco una frase afortunada: «Discutir si Catalunya és una nació és com discutir si les dones tenim dret a vot». Em serveix per il·lustrar un neguit. Estic tip i cuit del Procés d'Independència de Catalunya.
He dit fart del Procés, no que es facin passes per plantar un referèndum a plaça. Són dues coses diferents. La primera cosa, el Procés és un cafarnaüm de tertúlies i d'actes emotius que giren a la roda de l'hàmster, tota una gent que sovint cobra per esgargamellar-se, per discutir, encara, si Catalunya és una nació, la colònia d'un virrei altiplanari o l'últim cagalló feudal d'una Europa mítica. La segona cosa, en canvi, el referèndum és una idea interessant, a remolc de la qual tenim un grapat de càrrecs electes jugant-se el tipus, un pilot de tècnics a l'ombra que miren de muntar la maquinària i un puny d'associacions cremant les hores.
Fa uns dies, un altre amic meu es planyia del mateix que em planyo jo. El filòsof Bernat Dedéu deia en un mitjà que l'independentisme (el processisme) ha pecat d'un excés de retòrica. És a dir, s'ha tornat pesat. Cullereges la sopa, alces la tapa del contenidor, fas lliscar el calaix dels mitjons, engegues la televisió, et grates l'aixella, i invariablement et surt un processòleg. Un aixafabolets amb la seva fraseologia estantissa sobre essències culturals, fulls de ruta i martirologi patri. I penses, com pot ser, que el Procés doni tanta feina a tanta gent? Quan s'acabi, l'índex d'atur es dispararà? Abans, tota aquesta caterva de cunyats, a què es dedicava? Cauríem en un error si penséssim que els cunyats sempre són els altres. La realitat és que en portem tots un a dins. Una espècie de resident indocumentat que sol florir a l'hora de la sobretaula dominical. Res greu, mentre es quedés aquí, gamarús amb el dit aixecat i el fetge a passeig. Però els últims anys el cunyat pul·lula arreu, i la culpa és del txatxatxà processista. Pontifiquem, ens bressolem en hipòtesis de boig, presentem un cervell nial. Bona part de la creació cultural és processista. La majoria de converses també. Les carallotades que més ens fan riure (als mitjans) se n'envernissen. Aviat encarregarem estelades gegantines per plantar a totes les rotondes del país.
Deia Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural, que la mobilització, a partir d'ara és permanent. Potser sí. Però permanent torna a fer-me pensar en la roda de l'hàmster. La cinta de Moèbius del Procés. I em sembla que només hi ha una manera per deixar de patinar-hi, eternament: sortint-ne. Perquè, si no en sortim, amb la convocatòria d'un referèndum peti qui peti, el processisme esdevindrà el que ja és, una fase superior del sobiranisme, una pantalla més, pokémons (cunyats) nous per al joc de sempre, de tres-cents anys ençà.
