Segons els especialistes, vivim una nova bombolla: l'augment dels preus del lloguer. A la ciutat de Barcelona el fenomen és brutal per ser un centre turístic mundial. L'ombra de Venècia, que fa unes dècades tenia 170.000 habitants i avui no arriba als seixanta-mil, amb trenta-quatre milions de turistes anuals, és la prova de com les ciutats esdevenen parcs temàtics turístics, buidats d'habitants del país. El cas és que no tenim un debat profund i de nivell de com tenir lloguers a preus raonables. La Diputació té una cartera d'habitatges a preus competitius. Hi ha l'escàs fons d'habitatges municipal i de la Generalitat. Als països nòrdics, és tradició que els joves s'emancipin amb lloguers municipals baixos, per potenciar la seva entrada al món laboral i impedir que, com aquí, visquin passats els 30 anys a casa dels pares. A Alemanya, on Berlín pateix una febrada especulativa en el món hoteler i de la compravenda d'habitatges, han regulat per impedir que els preus augmentin més d'un 10% per damunt de les taxes locals i prohibeixen els pisos buits. El cas és que, perquè la mesura sigui efectiva, cal la denúncia del llogater, cosa improbable.
Com frenar l'especulació sense un habitatge estatalitzat, propi de les dictadures? Sembla necessari un estoc més gran de pisos assequibles de l'administració. També un pacte ambiciós i durador amb les entitats bancàries. I la percepció necessària que, per tal que les societats siguin més pròsperes, cal una economia més humana i menys especulativa. I premiar amb incentius fiscals les empreses que defensen això.
