La Mariona és una senyora que treu a passejar cada dia, totes les vegades que cal, una gossa pels carrers del Barri Vell. Una gossa amb cara de pocs amics, però juganera. I simpàtica com la seva mestressa. Viuen a la mateixa casa i la Mariona se'n cuida. Com tanta altra gent.

En sortir de casa, la Mariona porta una ampolla de litre i mig d'aigua. La primera vegada vaig pensar: «Quina set que deu tenir»; però no era per beure, l'aigua, m'aclarí. Era per netejar. Els excrements de la gossa, si no es podien recollir tots amb la bossa de plàstic, i per diluir les seves miccions. Perquè els amos i mestresses treuen els gossos a donar volts no tant per passejar, sinó perquè facin les seves necessitats a la via o plaça públiques.

Com que no tothom té la prudència i el sentit comunitari de la Mariona, ja veieu què passa: carrers i places plens de cagarades de gos que el seu amo o mestressa no ha recollit. I cantonades, fanals, baixants i racons amb el to òxid de les pixarades de gos i de mascle autòcton. Tot plegat, un veritable fàstic. I fet un fàstic està quedant el Barri Vell.

Està molt i molt bé que tot ciutadà que vulgui i pugui cuidi un gos que li faci companyia, o les prestacions que lliurament convinguin, però aquest fet no els dóna cap dret a molestar la vida dels altres. Ni s'han de veure i olorar les pixarades a la via pública, ni caminar mirant a terra per no trepitjar una altra cagarada de gos. Si uns tenen el dret de viure acompanyats, la resta té el dret que aquesta companyia no els molesti ni un pèl. La convivència es basa en el respecte a les persones i a les coses que són comunes.

Entristeix veure la passivitat que mostra l'Ajuntament. I és problema de solució fàcil. Es tracta simplement que o tots ells facin com la Mariona Monsó o que l'Ajuntament els cobri els diners per pagar que tot estigui sempre net com una patena.