El retorn d'un vell gironí (i II)

20.11.2016 | 20:42

Narcís Feliu havia retornat a Girona no pas per només donar un cop d'ull a la ciutat i tornar a marxar. No, la seva intenció era retrobar-se amb la ciutat, i integrar-s'hi novament. Era qüestió d'organitzar aquí la seva vida. La permanència en l'hotel podia ser d'uns dies, unes setmanes o com a més un mes. Calia doncs posar pis. I fer-ho amb la màxima cura per trobar-s'hi bé i amb possibilitat de participar en la vida ciutadana. Per això era necessari conèixer amb tot detall els pros i els contra, no només de la qualitat de l'habitacle, sinó principalment de la seva ubicació en la ciutat. El primer dia ja havia pres el pols a la Girona de la dreta de l'Onyar i la part més antiga de l'esquerra. Ara caldria recórrer les noves barriades que per ell resultaven totalment desconegudes i que era on s'havia edificat en els darrers temps i per tant on es podrien trobar les cases més modernes, més confortables i amb les innovacions de darrera hora.

La ciutat s'havia fet gran. Quan ell l'havia deixada no tenia ni una quarta part del nombre d'habitants que té ara. El teixit urbà era molt reduït. En un breu temps d'un matí o una tarda es podia anar caminant d'un extrem a l'altra del terme municipal. Ara això ja no seria possible. Les distàncies d'un extrem a l'altre s'han multiplicat. I per conèixer el nou eixample i les zones perifèriques cal motoritzar-se. Sigui amb cotxe propi, salvant les múltiples dificultats que es presentaran, per poder aparcar i també per circular en certes hores. Els mitjans de transport públics faciliten la mobilitat; però sempre condicionats als horaris i als itineraris preestablerts. El més còmode és el taxi, però també és el més car. Però quan l'ocasió ho requereix cal gastar el que calgui i tenir un bon servei. En Narcís, doncs contractà els serveis d'un taxista, advertint-lo que li interessava recórrer tota la ciutat moderna, sense deixar-se cap de les barriades perifèriques. Tot i que es tractava d'un experimentat professional del transport humà, i, en sengles carreres, havia trepitjat amb el seu vehicle tot el teixit urbà de Girona, mai li havien demanat un servei tan exhaustiu com aquell. Només trobaríem un precedent d'una exploració tan completa de Girona en l'actuació de l'antic alcalde Joaquim Nadal.

I amb l'ajut del competent professional, en Narcís Feliu pogué fer-se càrrec de la situació. Ho recorregueren tot, sense deixar-se res, o quasi res. Començant pel primitiu eixample, fins el pla de Palau, continuant pel que fou municipi de Palau Sacosta, des de Montilivi fins a l'Avellaneda. Passaren per les barriades de Mas Gri i de Mas Xirgu, i per l'antic terme municipal de Santa Eugènia. Es traslladaren a l'esquerra del Ter i recorregueren la zona de Sant Pons, Fontajau, Domeny i Germans Sàbat. I finalment pujaren a Monjuic. El taxista, sense dir-ho al seu client, evità les barriades de Vilarroja i Font de la Pólvora, De les Pedreres només visitaren la zona millor urbanitzada i la que té les millors edificacions.

Observant-ho tot, amb la màxima atenció, fent tots el càlculs, en Narcís es disposà a prendre una determinació. Cosa que no resultava massa fàcil, atesos tots els aspectes. La Muntanya de Montjuic li causà una magnífica impressió. Ben urbanitzada, amb construccions de tota mena, d'acord amb les disponibilitats dels interessats. Unes vistes de la ciutat magnífiques. Un bon aireig i espais ben assolellats. Però necessitat d'utilitzar el cotxe per qualsevol desplaçament. Semblantment es podria dir de Montilivi i de Palau. Sol, aire lliure, amplis horitzons. Però massa allunyat del que encara es considera centre urbà. Manca de serveis i de centres comercials. Semblantment passa amb Les Pedreres, encara que, per qui té bones cames i cor i pulmons joves, es pot prescindir del cotxe. Les barriades de l'esquerra del Ter i les de Mas Gri i Mas Xirgu poden ser molt ben considerades per qui no senti, com és el cas d'en Narcís, l'afany de retrobament amb la ciutat que havia conegut en la seva joventut. El primitiu eixample que ell havia vist nèixer, ja li plau més. No presenta moltes de les qualitats que ofereixen les barriades situades en espais elevats, amb els més amplis horitzons i les meravelloses panoràmiques. Però carrers com els de la Creu, Emili Grahit i fins i tot les avingudes Pericot i Montilivi ja gairebé es podrien considerar centre urbà, en la Girona moderna. I allí s'hi podria trobar algun pis confortable, ben assolellat, i a una distància discreta del que tradicionalment era centre urbà. I caminant per terreny pla, sense necessitat de forçar la màquina.

Però encara li queda la recança de la Girona que ell havia somniat retrobar. Aquella antiga Rambla, la plaça del Vi, el carrer de Ciutadans, els carrerons i les recollides places de la Girona Vella... Sentir les campanes de la Catedral, i el toc insistent del rellotge de l'Ajuntament. Però ja s'havia adonat que el rellotge de l'Ajuntament havia reduït les abans tant insistents repeticions, i que moltes vegades el toc de les campanes de la seu es veia ofegat pels estridents sorolls de motos amb l'escapament lliure, dels camions de la neteja o de la cridòria d'alguns noctàmbuls. I també era conscient del canvi que s'havia operat en aquell barri, abans levític i silenciós. S'havia adonat que pisos que abans es consideraven de luxe ara estaven deshabitats, per resultar poc pràctics, i menys confortables que els de noves edificacions de les modernes barriades. Alguns dels que abans eren habitacles senyorials, de la Rambla, plaça del Vi, carrer de Ciutadans... havien estat transformats en despatxos. I altres s'havien convertit en magatzems dels comerços situats en la planta baixa. També era notori que havien anat desapareixent fleques, carnisseries i botigues de queviures que abans hi eren en abundància en aquella zona.

Havia de pensar també quin tipus d'habitacle li convenia més. Un pis en un bloc modern i de certa categoria? Un àtic amb terrassa enjardinada.? Una torreta amb un petit jardí? D'una sola planta o de planta i pis? A la seva edat havia de preveure que aviat li podria costar pujar escales. Semblava doncs que el més aconsellable era buscar un bon pis en un bloc ben orientat i que no hi manqués el gairebé imprescindible ascensor.

Ara que ja havia explorat tots els topants de la ciutat; que havia intuït quin tipus d'habitacle li convenia més, era qüestió de prendre una decisió. Però abans necessitava visitar oficines de gestors immobiliaris per assabentar-se de la oferta que presentaven i els preus que demanaven per la compra o pel lloguer. I ja informat, assabentat i orientat, només calia decidir-se, i mirar de no errar en la decisió.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema