La visió pagana de la dona en l'esglèsia: un escàndol

21.11.2016 | 07:12

En la història de la cultura humana la funció reproductora ha tingut un pes terrible fins al punt que el sexe s'ha interpretat des d'antanyasses com un camí per accedir a la divinitat o per allunyar-se'n. Bona part de la cultura greco-jueva ha participat de la segona visió de manera que relliscà sovint cap al menyspreu de la dona. I el cristianisme la seguí al peu de la lletra fent-se pagà del tot en aquest punt. El mite del Paradís original no hi ajudà gens. Es teoritzà com si alguna cosa d'una natura prístina s'hagués corromput (per a Agustí d'Hipona, qui sap si fruit de la seva frustració sexual o d'una mare bloquejadora això era el pecat original!). Com si la joia d'un naixement humà comportés una càrrega de podridura! Això ha arribat ben a prop nostre amb d'altres mites pseudocientífics com el del bon salvatge (per a Rousseau és la societat qui corromp) o sobre els orígens de la família (per a Engels la monogàmia seria un simple fet cultural).

I, amb aquestes, no hi havia manera de deslligar la genitalitat de la sexualitat. Per a Pitàgores les relacions sexuals debiliten i sols s'han de mantenir a l'hivern. Plató admirava la sobrietat de qui no tocava dones ni nois (en un temps en què la pedofília no era mal vista). Plotí s'avergonyia de tenir cos (el cos era presó de l'ànima per al platonisme). Per a Aristòtil l'esperma era diví. Un home com Tomàs d'Aquino el copiarà; per a ell malmetre espermatozous seria com és malmetre humans. Com a paradigma d'aquesta visió negativa de la sexualitat, Plini el Vell, en algun dels 36 volums de la seva Naturalis Historia, posa d'exemple l'elefant, que només s'acobla cada dos anys, ho fa d'amagat i no és adúlter!

Paganisme pur. La dona considerada com un home imperfecte. I el pitjor del cas és que els santíssims Pares de l'Església, en comptes de pouar les seves teories de l'Evangeli, van copiar els intel·lectuals pagans. «La dona és menys moral que l'home i més astuta per al mal; imperfecta com és no pot rebre el sagrament de l'orde», dirà Albert Magne; i Tomàs d'Aquino seguirà la cançó de «mascle no reeixit». Total, que la dona i el matrimoni, des del cristianisme, seguint aquesta visual pagana i queden com un drap brut.

I Jesús, què hi deia? Jesús no parla mai de la sexualitat. En tot el Nou Testament hi ha poquíssims versicles referits a la unió sexual o a la dona i encara ho solen ser en relació al divorci i l'adulteri. Són exactament 57, entre més de 3.700. Jesús, quan en parla, es refereix al rerefons de la creació divina (Gn 2,24: en la unió, l'home i la dona conformen una unitat carnal). Moisès va permetre el repudi per la duresa del cor humà (Mt 19,9; Mc 10,4-6)). Casar-se entre divorciats pot ser un adulteri (Mt 5,32; Lc 16,18; Mc 10, 11-12), però tot adulteri mereix comprensió i perdó (Jn 8,11). Jesús mai no discrimina la dona. Fins en les seves exigències home i dona apareixen en igualtat de drets i deures ( (Mc 10,11-12). Pau repeteix l'ensenyament de Jesús trencant l'ordre mosaic: la muller no pot deixar el marit ni el marit la muller (1Co 7,10-11),però deixa molt clar la doctrina que és de Jesús i el que la que és seva: el privilegi paulí (1Co 7,12-16) o el consell de viure segons l'estat de cadascú –matrimoni o solteria–, fins i tot respectant des d'una unió matrimonial la virginitat de la muller (1Co 7, 25-39). Joves i vídues seran felices i lliures com ell si es mantenen sense casar-se (1Co 7,7.32.40). És l'única vegada que es posa d'exemple i no hi posa Jesús. En no haver-lo tractat no sap si era casat o solter... I aquesta és una altra: en tot l'Evangeli això no se'ns explicita! (Implícitament podem creure que era cèlibe, perquè deixa molt clar que hi pot haver eunucs com a signe del Regne del Cel (Mt 19,12)! El que sí queda explícit és que Jesús no sols no discriminava les dones, sinó que se n'envoltava escandalosament. I, un cop mort, se'ls apareix i s'apareix a Magdalena, un disbarat per als jueus, perquè el testimoni d'una sola dona no valia res davant de cap tribunal. Sense les dones (que ho tinguin en compte els masclistes!), no tindríem testimoni de la resurrecció.

Doncs bé: aquests ensenyaments tan senzills i simples, tan de sentit comú pel fet de considerar la dona amb els mateixos drets i deures de l'home i de deixar les persones lliures en l'estat –matrimonial o no– segons millor els convingui per millor servir a Déu, foren capgirades per tota la patrística, amb l'ajut d'un personatge, Magdalena, a la qual es canvià la seva entitat d'apòstol («Apòstol d'apòstols», li deia Hipòlit de Roma) pel d'una pecadora i prostituta, l'única salvació de la qual , només podia ser la penitència. D'aquí a considerar el celibat millor que el matrimoni i tot un reguitzell d'aberracions absolutament indignes dels millors intel·lectuals de l'Església dels primers segles. Només faré uns botons de mostra: «La sexualitat només va ser pensada per als animals, no per als homes» (Gregori de Nisa). «Els homes ens hauríem de comportar com els àngels, sense la corrupció sexual» (Crisòstom). «L'instint sexual no és propi dels humans sinó de les bèsties» (Ambrós de Milà). «La Verge és immaculada perquè no va concebre sexualment sinó per l'orella»; «El pecat original es transmet per la relació sexual» (Agustí d'Hipona).

Si deixem els sants pares i ens posem en la literatura normaleta, Déu n'hi do! Començant per la literatura catalana medieval! Les coses que diu Eiximenis o Turmeda o el mateix Bernat Metge de les dones! I no parlem de científics ben pròxims. La dona «és simple esca», assegurava Ramon i Cajal. Frase d'Eisntein: «He sobreviscut al nazisme i a les meves dues mullers!» Misogínia pura. El problema és que aquesta mentalitat pagana ha impregnat absolutament el catolicisme. Quatre exemples entre milers. Pius XI, el 1936, basava el celibat obligatori dels capellans en... Ciceró. El Dret Canònic de 1917 prohibia les dones ajudar a Missa. Joan XXIII, amb tota la seva bona fe, agraïa un dels seus mestres, per haver-li silenciat tot el món femení! El P. Rodríguez aconsellava a tots els seminaristes assumir el sexe com si fos un rajol!

Diguem-ho d'una vegada: l'Església hauria de reparar aquest error. I no sols perquè la seva tradició misògina hagi dut a un androcentrisme capaç de bloquejar totes les possibles aportacions de les dones en l'Església sinó perquè el tema és cabdal per a una espiritualitat actual. Per exemple, ara mateix, si l'Església catòlica –a diferència d'altres tradicions cristianes– no permet el diaconat femení, que tan servei faria, és senzillament perquè no vol. Esperem que el Papa Francesc vulgui corregir aquest escàndol!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema