L'elecció d'Alexis Tsipras a Grècia o de Donald Trump als Estats Units, el «Brexit» i els avenços de l'AfD a Alemanya i Marine Le Pen a França, però també l'impacte de les diferents versions de Podem a l'Estat espanyol, demostren que la política dels anys de la postguerra està superada. Els pobles de les democràcies occidentals han quedat saturats de tanta correcció, corrupció i d'estrènyer-se les corretges. Trien a qui els diu el que volen sentir i a qui veuen capaç d'aconseguir el que promet. La dramàtica irrupció del populisme, una ideologia que no distingeix entre «conservar» o «progressar», actua contra tot el que coneixíem de la res publica fins ara -a tots els nivells i a tot arreu. Tant és si el candidat americà carrega contra l'OTAN, si l'alcalde de Londres propugna la sortida de la UE o si Pablo Iglesias li retreu a Felipe González que porta les mans tacades de cal viva. Tampoc compta si el contingut és més o menys coherent, ni qui és l'ofès. L'únic que importa és guanyar la simpatia dels votants- a qualsevol preu. Ja veurem què faran els nous líders. De moment, els seus mètodes s'assemblen més als de predicadors i missioners a la recerca d'adeptes, que als de representants populars d'«estudi», amb arguments, coneixement i capacitat per defensar el que és de tots. Però tenen un gran avantatge: saben que els seus predecessors tenen els votants ben acostumats a que res tenen a veure les seves promeses amb el que faran un cop ocupin la cadira. L'únic que han de fer igual que la vella guàrdia, és vetllar perquè ningú de sota els qüestioni el puesto -i si no, que ho preguntin a Iglesias, que ja deu sentir l'alè de l'Iñigo Errejon al seu clatell. Però fins i tot davant aquestes amenaces, els «polítics de tota la vida» els han donat eines per defensar-se: ni a Trump el volien els republicans, ni a Rajoy els «PePeros». Això no obstant, tots dos s'han imposat amb tenacitat i «collons» als aparells dels seus partits.

El populisme s'està imposant fins a les unitats polítiques més petites. Arreu sorgeixen joves erudits amb ganes de menjar-se el món i discursos que en el fons diuen allò que sempre ens han explicat aquells que volien ensenyar-nos el camí: seguiu-me i veureu la llum (la del cel o la de les noves llanternes que prometen instal·lar a la plaça). El problema dels populistes, però, és la seva manca de preparació. A Roses, per exemple, aspira a convertir-se en batlle un «nano» de 26 anys que parla amb la llengua dels àngels i sens dubte seria elegit «Mister Simpatia» a qualsevol concurs de bellesa. Però no ha guanyat «una pela» en tota la seva vida. Com pot ser que la llei li permeti optar a un càrrec des del qual controlaria un pressupost de quasi quaranta milions d'Euros? Entre aquest «nen» de Roses, en Tsipras a Grècia i en Trump a Estats Units, sembla que només queda clara una cosa: l'únic fi del populisme és portar al poder gent que no està prou qualificats per fer la feina.