En la mitologia grega, el personatge de Damastes, que tenia per malnom Procust, era un malvat hostaler amb una concepció de servei molt peculiar.
Allotjava els viatgers baixets en un llit gran i, en canvi, als més ben plantats els oferia un de poca llargada. Quan els hostes s´adormien, els lligava per sotmetre´ls a una tortura infernal.
Estirava els viatgers de poca altura fins a desconjuntar-los i als més alts els tallava la part de les cames que sobresortien del llit. Així doncs, la seva dèria era ajustar l´estatura del seus visitants a la mida del llit. Teseu, l´heroi fundador d´Atenes, el va matar aplicant-li la seva pròpia medicina.
Aquesta llegenda grega s´ha escampat per l´àmbit personal, empresarial o polític com a sinònim de la uniformitat i com a expressió d´una actitud intolerant envers als qui són diferents.
En l´àmbit de la política, és un signe d´aquells que volen fer passar per l´adreçador els qui no comparteixen les seves idees. Són uns sectaris incapaços de pactar res que no siguin les seves propostes amb tots els ets i uts. Una postura que s´agreuja en períodes convulsos, quan les lleis i les institucions no responen a les necessitats d´una societat que reclama canvis profunds.
En aquest context, la síndrome de Procust es manifesta en la predisposició a enganyar per tal d´inculcar la hipòtesi preconcebuda de l´austeritat com a única solució per sortir de la crisi.
Les mesures adoptades d´estiraments per aquí i retallades per allà que han estat imposades a la ciutadania amb la benedicció de la troica són una prova fefaent que la mida del llit és sagrada. No importa la desigualtat i la fractura social que es produeix.
Ara, després d´empobrir les classes mitjanes i condemnar milions d´assalariats a la misèria, alguns dirigents d´aquestes institucions mundials alcen la veu per reclamar inversió en obra pública i augment de salaris. Són receptes keynesianes d´uns neoliberals que no han assumit cap error. Hipòcrites! Quan fou mort el combregaren! En aquest aspecte, el mite grec és una mena de demostració de la incapacitat per reconèixer com a vàlides idees d´altres, el temor a acceptar propostes diferents o l´enveja que rebutja iniciatives dels adversaris polítics.
Els dirigents inútils i cínics haurien de pagar pels seus pecats en haver menyspreat les advertències que qüestionaven unes polítiques que han suposat sofriments a àmplies capes socials.
Aquest polítics mediocres són, com el Procust mitològic, incapaços de pensar pel seu compte, esclaus d´una ideologia que els impedeix comprendre la situació de la gent i entestats a no admetre que les seves conviccions poden ser equivocades.
De fet, són defensors dels llits d´una sola mida.
