Un dels avantatges de poder escriure regularment en un diari és que pots abocar-hi aquelles coses que, guardades per a un mateix, poden acabar essent nocives per a la salut. En el meu cas, necessitava escriure sobre l'anunci de la Loteria de Nadal, un autèntic monument al sucre que, malgrat estar pensat per apel·lar als bons sentiments, és una màquina imparable de segregar bilis. A banda que la idea de reproduir Goodbye Lenin comença a estar més resclosida que un especial d'O.T. (recordem, sense anar més lluny, que va ser la fórmula emprada per Ocho apellidos catalanes per no haver de parlar del procés independentista amb uns mínims de rigor), el pitjor de l'anunci en qüestió són els seus pressupòsits. Pressuposa, per exemple, que una dona en la tercera edat no s'adonarà que està mirant unes imatges d'arxiu a la televisió, que els fills estan permanentment amargats pels tràfecs de la vida quotidiana i que els néts són mig idiotes i no parlen amb els seus avis. Pressuposa també que l'atzar, toqui o no, repercuteix directament en la il·lusió col·lectiva, i discuteix el paper dels diners en la felicitat mentre mostra tot un poble fotent-se un bon tiberi per alimentar la ficció de la pobra protagonista. El problema no és només d'aquest anunci. És estructural des de fa anys, perquè totes aquestes ficcions promocionals són igual de manipuladores, moralitzants i lacrimògenes. Hi ha qui deu argumentar que com a campanya de publicitat és efectiva perquè se'n parla, i al capdavall té un «target» determinat que compra la seva formulació i bla, bla, bla. Ja, però el problema és que l'anunci reprodueix una estructura dramàtica molt concreta, i aquesta, sigui cinema, televisió o publicitat, resulta indigesta i ofensiva en la seva posada en escena. I tampoc els va gaire millor a aquells que pretenen trencar amb les dinàmiques comercials de tota la vida: l'inenarrable anunci de la Grossa de Cap d'Any, amb la seva cançoneta enfadosa i els seus clixés anatòmics i culturals, mereix un article a part.