Els companys dels mitjans ens parlen d'una senyora, més gran de 45 anys, que troba una feineta per a l'ajuntament, a València. Li paguen uns set euros i escaig l'hora, per tres hores a la setmana. Una feina que li proporciona uns setanta euros mensuals. Però, atenció. Tenir aquesta feineta li suposa perdre els ajuts per a la compra dels medicaments que li calen per dur una vida digna i normal. Uns medicaments que, sense l'ajut, se'n van a centenars d'euros al mes.

Aquesta manca de cintura de la burocràcia, que no discrimina amb casos reals, fa que si Kafka tornés a la vida, caigués de cul. Tant costa a les administracions tenir un criteri variable i humà amb relació als ingressos de la persona que rep uns ajuts? Per a quan una administració àgil, que inclogui situacions reals del ciutadà? De vegades, la rigidesa de la normativa és un perill pel sofert ciutadà, que contempla com li apugen un 70% l'electricitat els darrers anys, més d'un 40% el gas i anar sumant. En aquest cas, la rigidesa de les administracions és una realitat, i no un prejudici. Fugin del prejudici amb les persones, perquè és el primer pas de la intolerància. La gent que jutja per l'aparença, per la roba que duen els altres, no sap trobar allò que pot oferir l'individu. Aquesta gent, amb un judici superficial, sol ser tractada de la mateixa manera, i sol viure en un món d'imatge.

Però més enllà del prejudici, en la convivència trobem un perfil perillós. Són allò que els psicòlegs han batejat com a gent tòxica, perquè enverinen l'ambient on es mouen. Es creixen en la mala maror, s'aprofiten de les pors dels companys, i s'alegren dels seus fracassos. Com amb el mirall de la bruixa de la Ventafocs, la imatge que tenen d'ells mateixos és diferent a la real. Fugin d'aquests individus perquè els buidaran d'energia i ganes de lluitar. Aquella gent interessada en el vostre compte corrent, que només parla de números, i converteix la vida en un número. Aquesta gent que vol col·locar la filla amb un milionari acaben tenint com a únic amic el comptable. Vivim un món estrany. Uns senyors de la política que fiquen la mà a la caixa, o es regalen sous estratosfèrics, mentre la resta de mortals els tenen rebaixats, parlen de valors i de resistir el temporal. Les retallades són reformes; i els joves que marxen a l'estranger no emigren, s'adapten a la mobilitat europea. Una opció per fugir del panorama és no parlar el doble llenguatge. I mantenir un esperit jove, per entomar les decepcions, i fer de les derrotes, un pas endavant per assolir les metes personals marcades. A vegades, són pitjors els atacs de les persones properes que no pas els cops de la vida.