empre m'he preguntat per què a les grans corporacions, siguin de l'àmbit que siguin, els costa tant reconèixer els errors, abaixar el cap i assumir que han de millorar. Ni tan sols ho podria entendre quan es vol justificar per la pressió que acostumen a fer els gabinets jurídics, i que influeix més del que ens pensem en les reaccions, no fos cas que al darrera hi haguessin compensacions, expedients o sancions, i així, premiem tant els resultats que el que menys importa son les persones, les seves percepcions o les seves decepcions.
En el cas, o casos, milers de casos, de pobresa energètica, el component humà no computa. La resposta sempre és la mateixa: el procediment diu que si no pagues els rebuts (estem parlant quasi sempre de quantitats inferiors a cent euros) et quedes sense servei, independentment de les teves circumstàncies econòmiques. Però hi ha un factor que gairebé mai es té en compte i es el fet que, avui, totes aquestes situacions ja no passen desapercebudes, la marginalitat ja no queda en el silenci i les grans empreses ja no poden prescindir del focus social que difon i amplifica qualsevol situació de desequilibri.
I és en aquest marc on el pobre i el desgraciat ja estan sols, que caldria injectar una mica de modèstia, d'humanitat i d'humilitat a les grans corporacions perquè només abaixant el cap de tant en tant serà possible obtenir la comprensió de la societat. Clar que sempre queda el recurs de la prepotència, del cas aïllat, d'aquell concepte que a nosaltres ningú ens ha de dir com hem de fer les coses i menys quatre arreplegats que no paguen les factures. Es una qüestió de triar, o s'afronta el problema reconeixent que fins ara s'està fent fatal o segueixen pel camí del mig pensant-se que encara conserven, pel fet de ser grans empreses, algun privilegi. No cal ser mag per saber quin és el camí correcte i, per si de cas, el temps els posarà al seu lloc.
