L'arribada de l'excèntric milionari Donald Trump a la presidència de la primera potència mundial amb un discurs incendiari ha fet sonar totes les alarmes. La campanya electoral que el va portar a la presidència, així com les primeres decisions com a president electe confirmen els pitjors auguris. Les coses canviaran en els propers quatre anys als Estats Units d'Amèrica. I amb ells, a la resta del món.

Populisme s'ha convertit en la paraula de moda i ja no només fa referència a aquelles rareses que es produïen en països perifèrics però que semblaven que no mai arribarien a consolidar-se i molt menys, estendre's. Ho han fet i a una velocitat de creuer fins al punt d'arribant al cor d'Occident. Els germans Kaczynski, Haider, Orban o Erdogan ja no són una anomalia, sinó que són l'avanguarda d'un populisme conservador que s'estén per occident i que té a la banqueta partits que no han arribat al poder però que tenen opcions per a intentar-ho. És el cas del Front Nacional a França, l'UKIP a Anglaterra o Alternativa per Alemanya a Alemanya. Tots ells tenen en Trump un referent i un exemple.

Tot això ens recorda una mica a l'Europa d'entreguerres, en la qual després del crac del 29 va ser camp abonat per la irrupció Zdel populisme. Tanmateix estem lluny d'aquell període, bàsicament perquè algunes lliçons en vam aprendre, però a la vista dels resultats, sembla que no van ser suficients.

Però per què creix el populisme de dretes? Molts són els motius que expliquen l'arribada d'un fenomen que crèiem oblidat. M'agradaria destacar-ne uns quants.

La crisi econòmica i la manera com s'ha gestionat. Sempre que el populisme ha triomfat ha estat acompanyat d'una important crisi econòmica. Ho va ser als anys trenta i així ha estat ara. Crisis dures com les que hem viscut tenen conseqüències per a la gent normal i corrent: atur, pèrdua de patrimoni, precarietat, pujada d'impostos, etc. Aquest és l'ingredient més important per l'arribada del populisme. Si, a més, la crisi ha significat un repartiment injust de les conseqüències de la crisi, en la que les classes populars i mitjanes han hagut d'assumir la principal factura d'unes polítiques decidides des de i per les elits, el terreny està ben abonat. El malestar i el descontentament són evidents. Sobretot, entre la gent que s'havia cregut que era classe mitjana i de cop desperten del somni.

El fracàs dels partits de sempre. Les principals opcions polítiques que s'han estat alternant al poder durant les darreres dècades han demostrat que no només han estat Zincapaços d'evitar les conseqüències de la crisi, sinó que a més, les seves polítiques han contribuït a generar-les. Segurament, el cas més evident és la socialdemocràcia europea, que veu com gradualment el seu electorat els va abandonant al evidenciar que són incapaços de protegir-los ni de vetllar pels seus interessos.

Els efectes de la globalització. El món s'ha fet petit i els ciutadans han vist com l'elit econòmica mundial sortia beneficiada de la globalització mentre els ciutadans normals i corrents n'eren clarament perdedors: deslocalitzacions, desprotecció del petit comerç, indústria i agricultura, arribada de treballadors estrangers, baixada de sous, precarització, retallades en el benestar social, etc. No és casual que una de les coses que uneixi més el populisme sigui l'antieuropeisme i l'antiliberalisme.

La imposició de l'eix obertura-protecció sobre l'eix dreta-esquerra. Aquest cicle electoral en què el populisme de dretes creix amb força ens evidencia com a més del tradicional eix dreta-esquerra, hi ha un nou eix que està redefinint el nou mapa polític: l'eix obertura-protecció. En la part d'obertura hi tindríem els partits tradicionals partidaris de la UE, el liberalisme, la globalització, el multiculturalisme, etc, i en el de protecció els partidaris del proteccionisme, el patriotisme, la defensa de la identitat, la tradició, etc. No s'entén el que està passant només amb la clàssica divisió entre dretes i esquerres. El populisme beu de la por de la gent a perdre el món tal com l'entén. La pregunta és: com hem pogut arribar que tanta gent tingui por a allò que els partits tradicionals han definit com a «inevitable»? Molta gent els està dient que el futur que han pensat per a ells no els agrada i que no es resignen a que sigui inevitable. Els partits seriosos haurien de començar a entendre que classificar un fenomen com a «inevitable» no és un argument. I la política es fa amb arguments.

El populisme dels partits tradicionals. Conscients «del que pensa la gent» i amb la por de que el populisme els escombri electoralment parlant, alguns líders de partits tradicionals han fet seu el discurs populista. L'eufemisme i la indefinició han estat esbandits del discurs públic i l'han substituït pel «blanc o negre», per la ridiculització de l'enemic i les solucions fàcils. Els matisos han desaparegut. O estàs amb la majoria o contra ella. El més greu del que vivim, no és que el populisme hagi crescut sinó que el populisme s'imposi en el discurs majoritari. Lamentablement, també a casa nostra.

De ben segur que hi han molts altres motius que ho expliquen, però crec que aquests ens ajuden a entendre com ha crescut i s'ha consolidat un fenomen que canviarà la política tal i com l'entenem i que ens acompanyarà durant algun temps.