Mor Rita Barberá d´un infart en un hotel madrileny i immediatament la classe política s´ha embrancat en un debat agre sobre protocol funerari. Especialment entre el PP i Podem. El primer dels partits perquè va voler justificar la seva part de responsabilitat en la marginació personal i política de la senadora tirant la culpa als altres. I el segon, en argumentar pobrament la seva absència en el minut de silenci que es va promoure al Congrés sota pretext de no voler participar en un homenatge polític.

Des que es va saber la notícia, portaveus qualificats del PP (el partit que l´havia obligat a renunciar a la militància per la seva presumpta implicació en un cas de corrupció) van dir que havia estat sotmesa a una cacera injusta per part dels seus adversaris polítics i d´uns mitjans de comunicació que la seguien a tot arreu. Per culpa d´aquest assetjament, la senyora Rita s´havia convertit en una empestada amb qui ningú volia tractar i últimament es va veure relegada a espiar el carrer des de darrere les cortines d´una finestra del seu domicili. Un domicili, per cert, llogat des de temps immemorial, fet que dóna una idea molt precisa de l´honestedat de la seva inquilina. «Com és possible que una dona per les mans de la qual van passar milers de milions, quan va ser alcaldessa durant 24 anys de la pròspera ciutat de València, visqués de lloguer?», va raonar un antic correligionari seu davant les càmeres d´una televisió.

I, certament, des de la perspectiva política-immobiliària que va presidir els feliços anys de la corrupció, quan la moralitat es mesurava en metres quadrats, l´argument sembla definitiu. ­Darrerament, la senyora Rita, a qui el PP havia buscat un lloc en el Senat com a premi de consolació, se la veia molt desmillorada, havia perdut aquella alegre facúndia que la caracteritzava, i el dia que va haver de declarar davant el Tribunal Suprem se la va notar especialment abatuda després de passar la barrera d´insultadors habituals que feien guàrdia a la porta de la institució.

No obstant això, establir una relació de causa-efecte entre l´interès informatiu dels mitjans sobre la figura de la senyora Barberà, la seva incòmoda situació processal i la seva mort per infart sembla un recurs dialèctic que frega la paranoia. En qualsevol cas, ja no serà en aquest món quan conclogui la investigació judicial i, per tant, mai podrà saber si els jutges van donar o no crèdit a la seva excusa que en matèria política ella es dedicava només a guanyar vots, deixant els comptes municipals per a uns altres.

Pel que fa a l´absència de Podem del minut de silenci que es va promoure al Congrés, només caldrà lamentar l´excessiva tendència a la teatralització del ­senyor Iglesias, que confon el respecte amb l´homenatge. Curiosament, els seus coreligionaris al Senat sí que el van secundar. I el mateix van fer els seus a la Generalitat Valenciana i a l´Ajuntament de València, on l´alcalde Joan Ribó va declarar tres dies de dol oficial i va obrir al públic un llibre de condol. Va deixar dit el senyor Alfredo Pérez Rubalcaba la frase famosa que a Espanya «enterrem molt bé», en el sentit que parlem molt bé de qui en vida solíem parlar malament. Per poc temps, és clar.