El que va començar com a orientació i ajuda als automobilistes, es va convertir amb el temps en un signe de prestigi per als locals. Més endavant va esdevenir un senyal d´esnobisme pels clients. I ara hem arribat ja al ­darrer estadi, que és el de considerar un esdeveniment en si mateix la gala on s´atorguen les estrelles Michelin. Com ha arribat fins aquí la humanitat només té una explicació. La mateixa que va donar Juan Belmonte quan li van preguntar com havia pogut arribar a governador civil un seu banderiller:

- Degenerant, amic meu, degenerant.

No sé en quin moment de la història es va convertir un fet tan antic com alimentar-se en una experiència misticoreligiosa. Els cuiners són tractats com a déus arreu on van, els cambrers que ofereixen les seves creacions als pobres mortals semblen monges en èxtasi, i els afortunats -en el sentit més monetari- comensals mengen en silenci respectuós, com si les vibracions d´aixecar massa la veu poguessin trencar el precari equilibri dels ingredients d´aquella obra d´art que tenen al plat.

O això m´han dit, perquè jo només em moc per restaurants de menú diari a 10 euros, dos plats, aigua, vi i postres, cafès a part, el lavabo al fons a la dreta, agafi un diari que no hi ha paper. Llavors, és clar, trobo algú que em diu estar contentíssim de viure tan a prop del millor restaurant del món, i em quedo parat, perquè jo hi visc molt lluny. Hi visc a uns 200 euros de distància. Pel cap baix.

No dubto que sigui bo el menjar, als temples d´aquesta religió. Ho podria saber, perquè el xef Roca ­-persona encantadora- m´hi ha convidat tres vegades. Segurament sóc l´única persona que ha rebutjat tres invitacions per sopar al millor restaurant del món, com qui nega tres vegades Jesús. Podria dir que és una qüestió de principis, quan tanta gent no pot menjar, o podria apel·lar a la meva dignitat. Simplement és que no sóc gaire de missa.