la potestat atorgada pel papa Francesc a tots els sacerdots perquè absolguin en confessió els que hagin procurat un avortament no ha causat especials enrenous per part de l´estricta observança, aquella mateixa que temps enrere, per exemple, va jutjar la reforma dels processos de nul·litat matrimonial -en alleugerir-los en diverses circumstàncies-, com un abaratiment del sagrament del matrimoni. En general, aquest flanc rigorista de l´Església qualifica tot moviment del Pontífex com un avanç cap a la relaxació de la tradició i la seva major envestida fins al present ha estat la d´afirmar que Francesc s´ha carregat la doctrina matrimonial en promoure un tracte pastoral adaptat als divorciats que han format una segona família. En el present, i com a fet sense precedents, hi ha quatre cardenals (els teutons Brandmüller i Meisner, l´italià Cafarra, i el nord-americà Burke), que exigeixen públicament al Papa un aclariment respecte a això.

Però, tornant a l´extensió del poder per absoldre l´avortament, diem que no ha causat maregasses importants. Com a molt, la proximitat del seu anunci amb les recents eleccions als Estats Units ha portat algun intèrpret progressista a postular que el Papa llança un missatge als catòlics que han votat Trump. Algunes enquestes han indicat dates enrere que el 52 per cent dels catòlics varen votar el republicà i un 45% Hillary Clinton.

Tanmateix, per entendre el raonament d´aquest intèrpret cal donar diverses voltes i atendre els seus raonaments no explícits. Una, que aquesta porció de catòlics ha triat un president «pro vida»; dos, que això ha estat a costa que Trump no sigui precisament un personatge procliu a la misericòrdia (refugiats, sense papers, mur a la frontera, etcètera); i, tres, que una absolució reservada fins ara als bisbes o sacerdots especialment designats pot semblar un perdó més car d´obtenir que aquell provinent d´un sacerdot comú (tornem als abaratiments, o divendres negres, o rebaixes atribuïdes a Francesc).

Doncs bé, la idea del referit columnista és que estendre l´absolució ve a destensar la discussió intraeclesial sobre l´avortament, de manera que els catòlics més intensos haurien de preocupar-se amb idèntica passió de les qüestions socials que Trump sotmetrà a la garrotada. En suma, la idea és massa barroera com per tenir-la en compte.

Però de tot això ens quedarem amb la perspectiva que el gruix d´un pecat no depèn de l´esglaó en l´escalafó que ocupi el confessor. No obstant això, són encara quatre, si no ens surt malament el recompte, els pecats l´absolució dels quals ha de ser autoritzada per un bisbe o fins i tot per la Santa Seu. A saber: la profanació d´hòsties i vi consagrat, l´atemptat contra el Papa, la violació del secret de confessió i l´absolució del còmplice (que va ser la monstruositat escomesa pel degenerat Marcial Maciel, que mantenia relacions sexuals amb els seus seminaristes i després els absolia del seu pecat).

I una última nota adequada per a Espanya. La sentència del Tribunal Constitucional sobre la Llei de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l´embaràs (aprovada el 2010 pel Govern Zapatero), fa sis anys que estan en espera. A l´Església se li atribueix la suma lentitud en les seves decisions, però aquesta nova disposició del Papa deixa en franc paper vergonyós a altres institucions.