Aquesta setmana ha servit per veure que les coses, en política, mai són el que semblen, ni s´assemblen al que realment són. Rita Barberá ha mort pocs dies després de declarar al Tribunal Suprem per negar l´existència d´una caixa b al PP valencià. La Rita senadora del Grup Mixt que havia estat apartada del partit pels aires de corrupció que la perseguien. No era cap secret que el Partit Popular es va veure forçat a arribar a un acord amb l´exalcaldessa de València perquè havia de pagar peatge per la investidura.
S´ha de reconèixer que tots els dirigents populars van interpretar molt bé el paper i en algun moment ens van fer creure que ja no els interessava Rita Barberá i que era història passada. Fins al dia de la seva mort. Rita era Rita. Un dels primers a reaccionar en una entrevista en directe a TV3 va ser el nou delegat del Govern, Enric Millo, que la va qualificar de «companya» i no d´excompanya. Mariano Rajoy, com aquell que no vol la cosa, va deixar anar que s´havia reunit amb ella uns dies abans. Per què? Aquesta és la gran pregunta. Albiol, tot dient que no ho deia, va acusar tothom de la seva mort. I així tots. Un darrere l´altre destapant la gran fal·làcia que és sovint la política. Rita Barberá tornava a ser del PP perquè mai n´havia marxat.
