Dimarts vaig participar en unes Jornades sobre pobresa energètica a la Universitat de Lleida. La meva contribució era en una taula de debat amb Martí Batllori, secretari general de Càritas de Girona, i amb Núria Salas, directora de Fundación, Bienestar y Desarrollo. Cadascun dels ponents vam anar presentant la nostra visió sobre la pobresa de forma que, a mesura que anaven avançant els arguments, la meva versió es feia més llunyana respecte a la dels altres. Quan va arribar el debat la distància es va fer definitiva.

La meva exposició se centrava en l´argument que la mal dita pobresa energètica només es dirigeix a l´energia elèctrica i que és una barbaritat pretendre escalfar-se amb electricitat. Ho és des del punt de vista energètic, perquè generar electricitat té un rendiment mitjà a Espanya del 45%, mentre que escalfar amb combustible (gas, gasoil o fusta) té rendiments del 80 a 90%. I és un disbarat des del punt de vista econòmic perquè el preu reflecteix la diferència de qualitat energètica. Si s´ha d´escalfar amb electricitat sempre s´ha de fer amb una bomba de calor, preferiblement amb geotèrmia, car per cada kW que es pren a la xarxa elèctrica n´acabem donant 4 o 5 de calor a l´hivern i 6 o 7 de fred a l´estiu. Però no es pot emprar electricitat -que ens permet accedir al món digital, moure màquines, l´enllumenat, el so i el vídeo- per escalfar aire a 22º, quan això ho podem fer amb energies residuals o renovables.

Llavors, com cal escalfar els habitatges? Amb gas butà, amb gas natural, amb gas-oil o amb fusta en forma de pellet. Les estufes adients es troben disponibles al mercat i cadascú pot trobar la millor solució per a les seves necessitats i capacitat econòmica.

També vaig exposar el cas d´una família de classe mitjana que ha ajustat al màxim la seva factura elèctrica fins arribar a un import de 32 €/mes. Ho ha fet traient l´escalfor del consum elèctric, abaixant la potència a 2,3 kW, aplicant la discriminació per doble tarifa i ajustant el funcionament dels aparells elèctrics de forma que no funcionin simultàniament. Llavors, si una família que té uns ingressos superiors a 40.000 euros pot fer això, per què una que està en situació de pobresa no ho pot fer?

Vaig acabar fent dues propostes, una que l´IVA elèctric per sota de 3 kW sigui del 10% i que, quan una família no pugui pagar, no es talli el subministrament elèctric sinó que s´abaixi automàticament la potència límit del comptador a 1 kW, suficient per l´enllumenat i la nevera.

El debat va agafar forma a partir d´aquí, que si tothom tenia dret a tenir la potència suficient per a les seves necessitats, que era inhumà deixar una potència d´1 kW, que el que calia és canviar de model energètic (com si amb més energia renovable els talls no fossin necessaris), que les elèctriques tenen massa beneficis (com si això fos la causa de la pobresa), que s´ha demostrat que les estufes de butà són dolentes per a la salut, que les estufes de gasoil i les de pellet són contaminants... Més endavant va sortir la frase que «estava científicament demostrat que els nens que no tenen la temperatura adequada a casa es veuran afectats per a tota la vida...» Aquí ja no em vaig poder aguantar més. Vaig replicar dient que, si això era així, jo i tots els de la meva edat érem uns tarats pel fet que, de petits no teníem el confort d´ara: ens banyàvem en un cossi amb aigua que la mare havia fet escalfar a la cuina econòmica, l´única estufa que hi havia era de llenya a la cuina, per anar a dormir ens desvestíem al costat de l´estufa i anàvem corrent a l´habitació amb l´única ajuda de l´ampolla d´aigua calenta. Tanta demagògia junta fa mal a les orelles, i ja no us dic res al cervell. No hi ha pobresa energètica, és cultural i econòmica.

El problema del país és que no hem creat encara prou treball per resoldre la vida a moltes famílies. Per solucionar el problema que tenim, i el que vindrà, hem de fer els possibles perquè qualsevol família pugui viure amb 800 €, disposant lloguers a 200 €, escalfant amb 25 €, tenint l´enllumenat a 35 € i l´aigua i residus amb 32 €. El cost bàsic d´habitatge esdevé de 292 €.

Tenim dos problemes greus. Un de cultura d´estalvi, ja que molta gent no l´ha descobert mai perquè els seus pares no l´han viscuda, bé perquè no eren d´aquí, bé perquè són massa joves. I un altre d´excés de demagògia i de paternalisme. De què es tracta, de permetre que tothom pugui viure de forma digna, o que tothom pugui anar de vacances a Nova York?

Per tant és peremptori acabar amb la demagògia i enfrontar la pedagogia de l´estalvi. De la mateixa manera que fem seminaris d´energia amb professors de secundària amb l´ICE, podríem fer jornades ensenyant a estalviar als assistents socials.

Els temps de les vaques grasses ja no tornaran i cada vegada més aquests problemes de supervivència seran més ­punyents. No serveix de res donar la culpa a les elèctriques i no encarar el problema per l´arrel: tenim una pobresa cultural, difícil de combatre només elèctricament. Com crear treball de baixa qualitat? Com ensenyarem a viure amb poc? Aquestes són les qüestions clau. Cal restar lluny de la demagògia, ¿o és que aquesta hi és perquè el nivell de la nostra societat també és massa baix?