Gràcies

27.11.2016 | 06:30

Un dels grans descobriments de l´adolescència és la música. No vull pas dir que la descobrim de cop i volta, com si no sabéssim que existís, sinó que de sobte pren un significat i una dimensió que abans, durant la infantesa, no tenia. La música passa de ser un entreteniment, un esbarjo, un accessori a convertir-se en un ingredient essencial de la nostra vida. En la música, de fet, sembla que ens hi vagi la vida, de tan endins que la sentim, de tant com la necessitem. Els meus pares no em van castigar gairebé mai, però si recordo algun càstig és el dia que em van prohibir escoltar música: ho vaig patir com una tragèdia. Durant l´adolescència i la joventut hi ha un afany per descobrir nous grups, per intercanviar-ne la informació, per fer-ne bandera i saturar qualsevol superfície de pòsters i fotografies dels teus ídols. Escoltar certa música vol dir formar part d´un determinat col·lectiu i compartir una visió del món, vol dir reforçar la teva individualitat i posicionar-te davant els companys. I tot això, si és possible, ha de culminar amb l´assistència als concerts, que són com l´esclat definitiu de llibertat i d´autoafirmació.
Recordo els primers discos de vinil que vaig comprar-me amb els diners que havia estalviat treballant a l´estiu, i sobretot recordo el primer equip de música que vaig col·locar amb un orgull reverencial en una cantonada de la meva habitació (segur que els veïns també se´n deuen recordar). Escoltar aquells grups que per a mi eren nous –si exceptuem els Beatles–, era com abastar una part oculta de l´existència, com entrar en una nova dimensió que m´aïllava, m´alliberava i m´enfortia alhora. Tot plegat tenia alguna cosa de místic, de ritual d´iniciació, de transgressió controlada. També era una forma de distanciar-me dels adults, de la majoria dels adults, i de provar d´entendre un allau de sentiments, sovint paradoxals, que m´atabalaven.
Fa vint-i-cinc anys jo ja no era un adolescent, però es va morir un dels ídols de la meva adolescència: Freddie Mercury. Queen era un d´aquells grups que sonava insistentment a la meva esquifida habitació, des del dia que el meu millor amic m´havia deixat escoltar A Night At The Opera. L´he tornat a escoltar amb una certa recança, sense esperar trobar-hi res d´especial, amb un xic de recel fins i tot. Potser només he tornat a posar aquell vinil gastat perquè la música sempre m´ha semblat una manera subtil però eficaç d´evocar el passat i també una manera directa i pura de donar les gràcies.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema