Josep López de Lerma ha publicat les seves memòries parlamentàries al moment més oportú. Malgrat els esforços dels propagandistes de TV3 presentant la política del PNB a Euskadi i la de la coalició Junts pel Sí a Catalunya com si fossin variants tàctiques d´una mateixa estratègia i idèntic objectiu, assolir el reconeixement del dret a l´autodeterminació, la realitat es que no tenen res a veure una estratègia fonamentada en la legalitat i la lleialtat amb les institucions de l´Estat, com la dels bascos, i la de CDC/ERC, ancorada en la rebequeria i la confrontació amb l´Estat, tal com repeteix amb claredat meridiana Iñigo Urkullu. Els fruits d´una i altra són ben presents. Mentre el grup basc és decisiu a l´aprovació dels pressupostos a Madrid, els diputats de CDC són al grup mixt. Mentre els bascos pactaran la Y ferroviària basca i l´eix atlàntic i faran efectives les inversions endarrerides, el Govern català tindrà un any per anar fent l´ordre del dia de la primera reunió amb «Madrid». Mentre a Euskadi el Parlament pactarà una reforma de l´Estatut eixamplant l´autogovern, a Catalunya es discutirà en quina pantalla estem i si tindrem o no pressupost. La tenacitat, la coherència i la lleialtat institucionals tenen premi. El pit i collons, vol de gallina. No es tracta de qui té raó o culpa. Es tracta de qui fa bé les coses i sap el terreny que trepitja.
Milloraran els pressupostos perquè hi ha més diners, millorarà el finançament de les comunitats autònomes, però no serà gràcies a cap aportació catalana. I és hora que es torni a entendre que l´únic camí per anar bé no és la confrontació, sinó assumir la responsabilitat que dóna a Catalunya ser un dels principals motors de l´Estat i participar activament a la seva governació. Al mon, ara, el debat és qui suma i qui divideix, qui és solidari i cooperatiu i qui expulsa els altres i aixeca barreres protectores. Per això al govern català sols l´escolta l´extrema dreta finlandesa o els agents d´en Putin.
