S ha dit, molt encertadament, que entorn d´una foguera, una llar o fins i tot un humil braser es podia veure reunits un grup de persones, conversant. Però mai un radiador de la calefacció seria el centre d´una tertúlia. Això és una ben evident realitat. Podem aportar molts exemples que ho testifiquen. A les antigues cases de pagès el foc hi era sempre present. Servia per cuinar, per estar sempre proveïts d´aigua calenta i per reunir-se al seu entorn tota la família en les llargues hores de les vetlles de la tardor i hivern. Fent rotllana entorn del foc o de la llar, foc que animava l´ambient i protegia del fred la part davantera dels tertulians, mentre la seva esquena era protegida per l´acollidor escó, moble el respatller del qual tancava el recinte. En aquelles masies que ja són història hi habitaven un gran nombre de persones. S´hi podien concentrar i hi convivien tres o, en casos excepcionals, quatre generacions de la família a més dels mossos i de les minyones de servei. Ara la majoria d´aquells grans casals han quedat deshabitats o hi resideix un matrimoni d´edat avançada, o en alguns casos una sola persona. En els seus bons temps les vetlles vora el foc gaudien d´una gran vitalitat. Mentre anaven afegint tions a la foguera i sentien el crepitar de les brases o el xiular del vent exterior que es manifestava per la xemeneia, des d´aquell confortable refugi, on es desenrotllava la tertúlia familiar. La mainada hi jugava amb uns estris sovint fruit de la seva inventiva, o escoltava amb atenció i entusiasme els contes que els explicaven els grans, especialment aquells avis carregats d´anys i d´experiència. Aquells contes a la vora del foc han quedat en una història que engendra una certa nostàlgia pels que ho visqueren. Els homes en edat activa comentaven el temps i la seva influència en els sembrats i les collites. I si havien tingut ocasió de llegir algun periòdic, o participar en converses al cafè del poble, la tarda del diumenge, podien comentar alguna facècia de la política o els avenços o les barbaritats que es produïen en el món exterior. Les dones conversaven sobre temes culinaris o de les feines de neteja i manteniment de la llar i la cura de les criatures.
En els pisos de la ciutat no era factible el foc a terra. Els mitjans per combatre el fred eren molt diferents dels usuals en el medi rural. Una senzilla arquilla per escalfar els peus, un braser complementat amb les faldilles de la taula-camilla, els més afortunats una estufa. I ja amb un cert luxe l´escalfapanxes. En habitacles de certa categoria totes i cadascuna de les sales i habitacions estaven dotades del propi escalfapanxes. Però el més usual era disposar d´un més o menys monumental escalfapanxes en la sala d´estar o en el menjador. I entorn d´aquell luxós calorífic s´hi podia reunir la família, sovint amb la companyia de veïns o amics. Hi havia persones, especialment senyores de certa edat i rendes limitades, que per estalviar foc i llum acostumaven anar a passar la vetlla en cases d´amics més afortunats. A vegades es donava el cas que per evitar la brutícia que es podia derivar del foc a la llar, aquest se substituïa per una bombeta protegida per un embolcall de color vermell, col·locada entre els troncs que haurien hagut de cremar. No escalfava; però feia ambient. Abans que es generalitzés el gaudi de la calefacció central, quan s´acabava la vetlla vora el foc, arribava el drama d´anar a allitar-se en unes habitacions on la temperatura podia ser glacial. Per suavitzar la fredor o la humitat dels llençols s´hi posava uns moments el braser protegit per la corresponent gàbia, la més discreta arquilla, un rajol prèviament escalfat al foc, i embolicat amb un drap, el burro o el frare escalfallits, més modernament la bossa de goma amb aigua calenta, o l´estoreta elèctrica. Alguns d´aquests artefactes si no es tractaven amb la deguda prudència havien originat petits o importants accidents.
Puc recordar dues curioses anècdotes relacionades amb un escalfapanxes. Una família passà a habitar un pis del barri del Mercadal. En el menjador s´hi trobava un escalfapanxes i en arribar els primers freds es disposaren a fer-ne ús. Però el fum en lloc de pujar per la xemeneia sortia per la boca i omplia l´estança. Consultat un tècnic resultava que en una reforma de l´edifici havien aprofitat com a xemeneia un antic desguàs d´aigües fecals, i la col·locació inversa de les peces que s´hi integraven provocaven el canvi de direcció del fum.
Un dels veïns d´un immoble del carrer del Portal Nou es va fer construir un magnífic escalfapanxes. La xemeneia del qual passava pel pis superior, amb l´aquiescència del respectiu titular d´aquell habitatge, el qual demanà, en compensació, poder adaptar a la xemeneia en qüestió l´escalfapanxes que construiria en el seu estatge. Tot es feu amb la major concòrdia fins que arribà el dia d´utilitzar els corresponents calefactors. El resultat no fou el satisfactori que s´esperava. Resultava que en fer foc en l´escalfapanxes del pis més baix el fum sortia pel del pis superior, escampant-se pel menjador. La reacció del perjudicat fou tan desafortunada que provocà el trencament de relacions dels dos, abans cordials veïns. No se li havia ocorregut altra solució que tirar una galleda d´aigua al seu escalfapanxes, aigua que com era natural inundà el del veí de baix.
Insistint en la importància del foc com a centre de reunió podem fer esment del foc de campament dels minyons escoltes. Foc que ambienta l´assemblea on es debaten tots els temes d´interès pels joves acampats. Tant poden ser acudits, anècdotes divertides com temes de formació d´adoctrinament i canvis d´impressions sobre el que es viu en aquestes jornades de convivència, de pràctica esportiva, i de formació humana i espiritual.
Les tradicionals fogueres de Sant Joan no serveixen pas per escalfar, més aviat en aquelles dates evitem la calor; però sí que tenen un gran significat i quan es muntaven en places i carrers del nostre àmbit urbà eren centre de reunió, de diversions i d´intercanvi humà.
En molts dels pessebres que dintre uns dies podrem contemplar en les nostres llars o en l´exposició que es presenta en el tant adient local de la Carbonera hi apareix el que s´anomena berenada dels pastors, escena en la qual entorn d´una foguera s´agrupen uns homes senzills i innominats que passaren a la història com a testimonis de l´anunci més important que al llarg dels segles ha rebut la humanitat.
