Fa uns dies, un home va matar d´un tret d´escopeta el director d´una sucursal bancària en una localitat de Ciudad Real. En una edició digital on es donava la notícia, hi havia 31 comentaris de lectors. Entre aquests comentaris, només cinc mostraven un mínim de dolor o de consternació per l´assassinat perquè va ser un assassinat del director del banc. Els altres comentaris desbordaven odi. Gairebé tots començaven amb la frase «No justifico la mort de ningú», però tot seguit introduïen el temible adversatiu «però» i a continuació venia el discurset plena d´invectives furioses: els banquers són uns usurers, tots són uns estafadors, això és el que passa amb els terroristes financers, maltracten els clients i després passa el que passa, tot això es deu als governs corruptes que retallen sense pietat, etc., etc. És a dir, 26 persones justificaven d´alguna manera l´assassinat.

Repeteixo, assassinat d´un director de banc. Per descomptat que tots sabem les coses que han passat en els bancs en aquests últims temps, només cal pensar en l´estafa de les preferents, però estem parlant de la mort violenta d´algú que només feia la seva feina, una feina que pot agradar o no, però que no era més que això: un simple treball. I en aquest cas, un 84% dels comentaristes mostraven comprensió per la mort d´aquesta persona. I no només això, sinó que molts tancaven el seu comentari amb una frase que sonava molt a amenaça intimidatòria: «Hi haurà molts casos més com aquest. Temp al temps».

Què ens està passant? No ho sé, però per descomptat no pot ser res de bo. Comprenc que hi hagi molta ràbia en una societat que està vivint el que hem viscut en aquests últims anys, però aquesta ràbia s´està transformant en odi, i aquí comença el perillós. Perquè la ràbia és un estat d´ànim que sorgeix del malestar i la incomoditat, però no es dirigeix ??contra res ni contra ningú. En canvi, l´odi identifica la causa de la ràbia en un agent concret al qual atribueix tota la responsabilitat. És a dir, l´odi és aquesta mateixa ràbia quan es transforma en una acusació contra algú a qui es culpa de totes les penalitats i de totes les coses que ens surten malament. La ràbia, en definitiva, no busca un boc expiatori, però l´odi sí. És l´odi dels comunistes dels anys 30, és l´odi dels nazis.

Ja fa cinc anys vaig anar a veure algunes de les mobilitzacions del 15-M, i recordo que en la majoria dels casos hi havia ràbia i frustració i desconcert i moltes coses més, però mai vaig percebre odi. La ràbia de les mobilitzacions del 15-M no es dirigia contra ningú en concret, sinó més aviat contra el sistema, i ja sabem que el sistema ho és tot i alhora no és res, igual que el nombre zero (com bé sap Bob Dylan). Però ara l´odi s´ha infiltrat en la nostra societat i no para de créixer. I aquest odi sembla teledirigit cap a un culpable que de moment no té un rostre determinat. Però aquest culpable va sent definit i assenyalat com una confabulació en la qual participen les elits econòmiques, els banquers, el PP, els corruptes, els rics i els que no paguen impostos. I per descomptat, també els directors de banc d´una petita localitat de Ciudad Real.

Fa poc, quan Rita Barberá va morir en un hotel de Madrid, una mort tan trista com la del poeta Delmore Schwartz al Columbia Hotel de Nova York, un representant de Podem a Alacant va escriure aquest tuit: «No vull fer llenya de l´arbre caigut, millor cremar-la, pot cremar 7 dies i escalfar una família sense recursos». Val, molt bé, aquí tenim la ràbia convertida en el pitjor odi de tots, el més tòxic i el més mortífer, perquè s´intenta camuflar de broma divertida -que enginyós aquest tuiter, Déu meu!-, i a sobre es justifica per la més covard i més pudent superioritat moral: amb el mort podem escalfar una família sense recursos. Que bonic, sí, que bonic. Aquí tenim l´extermini dels altres convertit en una bona causa. Imagino que aquest tuiter no té ni idea d´Història, així que convindria recordar-li que en la història de la humanitat no hi ha hagut un sol extermini que no s´hagi justificat per una bona causa, una causa en general heroica i justiciera que pretenia defensar algú que havia estat injustament trepitjat i humiliat (els nazis sempre es van fer passar per víctimes traïdes).

No crec que Rita Barberá fos una política exemplar, i hi va haver molta sobreactuació en l´homenatge que se li va retre al Congrés, però també hi ha molta sobreactuació en els que difonen l´odi i viuen molt bé de rendibilitzar i explotar-lo. Sens dubte, s´acosten temps interessants.