Que la llibertat no és un absolut superior per a tothom ho estem veient aquests dies en relació a Fidel Castro. Algunes valoracions despatxen l´aspecte dictatorial del seu règim amb la frase «el llegat també presenta algunes ombres».

Algunes ombres? El partit únic, la censura absoluta, la persecució dels discrepants (mort, presó, exili), el foment de la delació política, són «algunes ombres?» O més aviat una ombra gegantina que enfosqueix tota la resta?

Però molts comentaris valoren que que els beneficis materials de la revolució per a una majoria de persones -alfabetització i sanitat generalitzats són els que més se citen-, especialment si es comparen a les brutals desigualtats del règim anterior, es poden posar en a l´altre plat de la balança i tindran pes suficient per igualar-la i fins i tot per decantar-la.

Realitzar aquesta mena de càlculs suposa considerar que la llibertat com un component més de la fórmula de sumes i restes, no un absolut superior sense el qual tota el demès no té cap mena de sentit. De fet, aquest relativisme sol ser la posició socialment majoritària, i qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. No serà aquest articulista qui ho faci. La realitat constatable indica que ens fa mandra esforçar-nos en defensa de la llibertat quan la seva manca no ens afecta directament. Durant el franquisme, sobretot els primers anys del desarrollismo, la majoria d´espanyols no sentia cap necessitat d´oposar-se al règim, i per tant no donava importància a les dificultats que patien els que sí que volien fer-ho. Fins i tot els veien com uns enemics de la seva progressiva comoditat.

La llibertat dels altres no costa gaire de sacrificar, i costa menys com més «altres» són, és a dir, com més estranys, diferents o aliens. Entre la nostra tranquil·litat i la llibertat de l´estranger, la tria és clara. I aquesta relativització, aquesta conversió de la llibertat en mercaderia intercanviable, obre la porta als monstres que l´anorrearan quan es facin amb el poder.

Els que estan arribant no són bons temps per a l´absolut superior de la llibertat. A un costat i l´altre de l´Atlàntic triomfen opcions electorals que proposen altres absoluts com a superiors, des de la grandesa de la nació fins els valors de la tradició, passant per la homogeneïtat cultural de la comunitat.

Missatges de seguretat i orgull que deixen poc espai a la llibertat de ser diferent, de no formar part del ramat.