El plaer de refer

30.11.2016 | 10:53

Quan considera l´autor que un llibre està acabat? Quan l´ha publicat? Voleu dir? Hi posaríeu la mà al foc?

Tot i que la teoria és aquesta, la de la publicació, la pràctica la desmenteix. Sovint ens trobem amb escriptors consolidats, amb una bibliografia força abundant que, un bon dia, miren enrere, arrepleguen una obra de joventut i, com que no els fa gaire el pes, decideixen reescriure-la.

És una decisió curiosa, però ben lícita; de fet, és una manera de ser honest amb el teu ofici i els lectors. La versió original, és veritat, només acabarà tenint interès pels filòlegs, però l´altra, sens dubte, es beneficiarà de l´experiència adquirida pel seu creador.

Mercè Rodoreda, Terenci Moix, Josep Pla o Quim Monzó, per exemple, s´han dedicat a revisar i refer textos de joventut. Vicenç Pagès s´acaba d´afegir a aquest club. Ho fa ressuscitant la seva primera novel·la, El món d´Horaci, un llibre ambiciós i una mica espès.

Com que havia estudiat periodisme i, aleshores, Umberto Eco estava en voga, a Pagès se li´n va anar la mà abocant uns quants litres de semiologia al text. Ja veurem com s´ho ha muntat ara, però, per molta semiòtica que conservi, segur que el resultat s´acostarà a Dies de frontera o Els jugadors de whist.

Des dels anys noranta, a part d´anar creixent com a narrador, el figuerenc també ha pogut comprovar que, tot això de la literatura no és cap prioritat social. «Sempre et penses –diu– que quan surt un llibre el món canvia, però tot segueix igual, tu has fet un esforç solitari i constant i veus que la rebuda és escassa». I això, afegim-hi, si tens la sort que et rebin.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema