És quan plou

30.11.2016 | 10:53

És quan plou que passejar s´assembla més a un viatge interior, dins els sentiments de les persones. Com si poguessis copsar millor les interioritats del món, amb un decorat de pluja i paraigües. I tot funcionés a una altra velocitat. La gent es mou apinyada. Com si busqués l´escalfor de l´altre. Un noi negre, vestit amb caçadora G-Star i uns texans amples acabats d´arribar del Bronx, camina davant meu. Un transeünt kamikaze li dóna un cop de paraigües, ell és gira d´una revolada, com fan els assassins entrenats a les boges pel·lícules de Tarantino; obre la boca, però ho deixa córrer. L´egoista del paraigua ja és lluny.

El noi entra a l´oficina del Deutsche Bank, perquè vegin de què serveixen els tòpics sobre les persones. Simfonia de paraigües negres a la Rambla. Per què hi ha tan poques notes de color a la indústria d´aturar la pluja? Els barris s´omplen de nens, a l´hora que les escoles es buiden dels xiscles i l´energia jove dels infants. Olors de pollastre, de macarrons amb tomata, de salsitxes i croquetes, s´escampen des de les cuines de barri. Després de debats llarguíssims, de pobles revoltats amb el somriure a la cara, i grans fites mai vistes en la història del món, arriba el debat de plegar abans de la feina, de fer un horari més europeu i responsable. Ser europeu, sense abandonar les notes de bogeria mediterrània que ens caracteritzen, que ens fan ser nosaltres i no pas ells. Lluny de l´ànima de robot gris i quadriculat, que sembla envair certa part d´Europa a on no veuen mai el sol, i la tristesa negra els envaeix.

És quan plou que el món sembla empetitir-se i els problemes més difícils de solucionar, simples anècdotes. A la Cuba tropical enterren amb por i sentiment el llegat d´un Castro, mentre un altre Castro talla el bacallà. Aquestes coses de les dictadures comunistes, tan monàrquiques elles, a on si poden i el comitè suprem es deixa, el poder passa de pares a fill i torne-m´hi. Cuba, que quan arriba al poder «el comandante», té el doble de renda per càpita que Espanya, en mans d´uns pocs, això sí, els Batistas de torn; el primer racó de l´imperi a on arriba el ferrocarril. Cuba preciosa i somiada per tants catalans. Amb la fama de tenir els millors metges d´Amèrica llatina, i a on la gent no pot comprar un medicament comú, que aquí val pocs euros, perquè només es troba en el mercat negre i a preus exorbitants. Construir un món nou, amb fam i cartilles de racionament. Mancat de llibertats, per a major glòria del partit. Res de nou en la vella història del poder, i els que l´exerceixen sense pietat. És quan plou, que el món sembla un lloc més íntim i ordenat. I com el Girona de futbol, els somnis, poden arribar a primera divisió. Després de la tempesta, el sol sembla lluir amb més intensitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema