Rebuig a la dominació

30.11.2016 | 10:53

Fidel Castro solia dir de si mateix que la Història l´absoldria, en el sentit que el judici majoritari sobre la seva actuació política destacaria els aspectes positius per sobre dels negatius. En canvi, l´escriptor peruà Mario Vargas Llosa, que va figurar entre els intel·lectuals que van donar suport entusiàsticament a Castro en els primers passos de la seva revolució, opina el contrari. Tot això està per veure, perquè ni tan sols els judicis històrics amb més vocació d´equanimitat són unànimes i caldrà esperar que el material declarat secret aflori per separar el gra de la palla. Però mentre això arriba, que seran anys, el que sí sembla clar és que en la biografia del dirigent cubà predominarà el seu caràcter de líder revolucionari antiimperialista sobre qualsevol altre aspecte de la seva personalitat. Per descomptat, l´imperi contra el qual calia combatre era el dels Estats Units, la gran potència nord-americana que havia substituït Espanya en el domini de Cuba després d´haver humiliat la primitiva nació colonitzadora en una guerra desigual.

En el seu llibre De Cristóbal Colon a Fidel Castro (El Carib, frontera imperial) el conegut polític i intel·lectual dominicà Juan Bosch descriu tot aquest llarg procés històric en què entren en la disputa sobre els rics territoris riberencs amb el mar Carib altres potències europees, com Anglaterra, França i Holanda. La lluita de Cuba per la seva independència política (primer d´Espanya i després dels Estats Units) comença sota la direcció d´un personatge carismàtic com José Martí i culmina, per ara, amb la d´un altre personatge de semblants característiques com Fidel Castro. El primer va ser un poeta i orador fascinant i el segon, com el retrata el seu amic Gabriel García Márquez, un home que sentia passió per la paraula.

Des de la famosa entrada a l´Havana dels guerrillers de Sierra Maestra el 1959, sorprèn constatar com una nació de tot just deu milions d´habitants va poder tenir presència en processos descolonitzadors d´altres països com Algèria, Angola, Moçambic i Nicaragua, influència decisiva en l´acabament del règim racista de Sud-àfrica, i servir d´inspiració en els canvis polítics que es van donar a Veneçuela, Bolívia i Equador i en menor mesura al Brasil, Uruguai i l´Argentina. O més recentment com a animador de les converses que van permetre la fi de la guerra civil a Colòmbia. I no menys sorpresa produeix que el dirigent màxim d´aquest país hagi pogut esquivar les contínues crisis en què es va veure embolicat (míssils russos, balseros, el nen Elián González, el final de l´ajuda soviètica, etc.), sortir viu d´incomptables atemptats, o resistir un bloqueig que ha empobrit la nació.

Des d´una òptica imperial, el més important no són els drets humans ni les llibertats democràtiques (encara que s´usin com a pretext) sinó el grau de submissió als interessos econòmics. L´anomenada doctrina Kirkpatrick establia una distinció entre règims «autoritaris» (dictadures de dretes a les quals calia donar suport) i «totalitaris» (dictadures d´orientació socialista a les quals calia enderrocar). Una reformulació de la coneguda opinió de F. D. Roosevelt sobre els fills de puta bons i els dolents. El millor elogi sobre Fidel Castro el va fer el president de França, François Hollande: «Fidel representa l´orgull del rebuig a la dominació exterior».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema