Em pregunto quants dels que han acomiadat Fidel Castro declarant-lo un «referent moral» serien capaços de viure un parell de mesos a Cuba. Viure, s?entén, igual que viuen els cubans, i no com viuen els turistes amb dòlars a la butxaca i amb accés il·limitat a les diplotiendas i als esplèndids bufets dels hotels. Jorge Edwards va explicar a Persona non grata que Fidel Castro tenia una granja experimental en la qual s?havia proposat creuar bous zebús amb vaques lleteres, amb l?esperança de crear una nova raça bovina adaptada al clima cubà. A la granja també s?investigava la manera de crear un formatge camembert específicament cubà. Allò va passar al començament dels 70, però han passat quaranta i molts anys i l?únic formatge que coneixen els cubans ?per no parlar de la carn bovina? només es pot trobar a les escasses novel·les estrangeres que es venen a les llibreries A les novel·les o bé en els discursos oficials on es repeteixen xifres i quantitats que pertanyen a aquest gènere peculiar de la ciència-ficció que als països del socialisme científic es denominava «estadístiques oficials». Fidel Castro somiava amb les seves noves vaques genuïnament cubanes o amb el seu camembert cubà, però es va obstinar a col·lectivitzar l?economia i a prohibir tota classe d?iniciativa privada. Els petits agricultors ni tan sols tenien dret a cultivar un hort propi, així que la producció agrícola va caure a nivells d?una economia de subsistència i els cubans havien de fer llargues cues davant de les poques botigues on hi havia productes bàsics.
El Nadal del 1984, quan vaig ser a Cuba, les cues davant de les botigues de queviures donaven diverses voltes a la mançana de cases. Una vegada, al camp, als voltants de Cienfuegos, vaig sentir uns xiscles molt rars que sortien de la mala herba. Em vaig acostar amb la càmera i em vaig trobar un camperol que estava matant un porc d?amagat. Quan em va veure, l?home va tenir un atac de pànic. Es va posar pàl·lid, va deixar caure el ganivet i em va mirar amb la boca oberta de bat a bat. De seguida el vaig tranquil·litzar. «Sóc turista», vaig dir, i l?home va deixar anar un sospir d?alleujament. «Es el puelco de Navidad», em va explicar amb aquest bonic accent cubà. Ignoro d?on havia tret el seu puelco, però estava clar que matar un porc era una perillosa activitat contrarevolucionària ?sabotatge o maltractament a la propietat social?, castigada potser amb un parell d?anys a la presó. La Revolució podia ser molt atractiva per als intel·lectuals europeus que visitaven l?illa i després se?n tornaven tan tranquils a casa seva, a «l?infern capitalista», però els cubans del carrer havien de sobreviure sota la utopia de la revolució, aquesta revolució que encara ha d?anar hibridant zebús i vaques o investigant el camembert genuïnament cubà sense cap resultat concret.
«Si poses un comunista a gestionar el desert del Sàhara, en sis mesos començarà a escassejar la sorra», deia un acudit que vaig sentir explicar a l?Havana. L?últim article que va escriure Guillermo Cabrera Infante en el seu exili de Londres es deia Castroenteritis aguda. No hi ha error en la paraula «castroenteritis», amb c en lloc de g. En aquell article, Cabrera Infante comentava una caiguda accidental de Fidel Castro durant un dels seus interminables discursos ?«Ha caigut Castro», havia dit un titular de diari?, però la caiguda va acabar en res, així que Fidel es va recuperar i va seguir fent els seus interminables discursos per tot Cuba. «Ha caigut Castro, però no el seu govern», deia amb enorme tristesa Cabrera Infante, que ja estava molt malalt però encara mantenia l?esperança de veure desaparèixer Castro. Però qui va morir va ser ell, Cabrera Infante, després d?haver viscut trenta anys a l?exili, i Castro va seguir governant Cuba com si fos la seva granja experimental, així que els cubans van haver de seguir aguantant estoicament les cartilles de racionament i els discursos megalòmans de Castro i la seva «castroenteritis» aguda.
Però malgrat tot això, hi ha una escena molt bonica que vaig viure a Cuba i que mai he oblidat. Va passar en el sopar de Cap d?Any en un hotel de Varadero. Érem molt pocs turistes, uns quinze o vint, tots mexicans o espanyols o canadencs. Aquella nit hi havia una ferotge tempesta tropical i cada dos per tres les ràfegues de pluja s?estavellaven contra els finestrals. A les dotze en punt es van apagar els llums. Tot d?una vam sentir que s?obria de cop la porta batent de la cuina. Algú va encendre els llums i vam veure que tots els cuiners i cambreres i marmitons entraven al menjador amb les seves còfies i els seus capells de cuiner i tots començaven a cantar Guantanamera. De seguida es van posar a donar voltes al voltant de la taula i van començar a ballar la conga. Dos o tres minuts després, sense que sabéssim com, tots els turistes estàvem ballant la conga i cantant Guantanamera. Quan vam passar al costat del finestral, vam sentir les violentes ràfegues de pluja de la tempesta. Tot era fosc allà fora i la vida a Cuba seguia sent la inevitable castroenteritis aguda, però aquella escena ?amb la seva càrrega de fraternitat i alegria compartida, amb els amos i els servents ballant junts en una mateixa conga? només podria haver succeït allà i en certa mesura també es devia a Fidel Castro. És just que aquí ho digui.
