Des de la mort del comandante que han tornat a sorgir les vives discussions sobre la revolució i el capitalisme. Detractors i valedors de Castro i de la revolució s?afanyen a fer llistats sobre la bondat o la maldat del règim cubà. El traspàs, a més de representar el final d?una època que va començar durant la Guerra Freda, també mostra el fracàs de les dues ideologies que llavors s?enfrontaven fent servir el món com un tauler de Risk. Els Estats Units i la URSS no s?enfrontaven directament sinó que s?enfilaven mútuament en l?anomenada cursa nuclear. Mentrestant la guerra real s?exportava a Amèrica del sud, l?Àfrica o Àsia en guerres inacabables. Sorgien dos bàndols i a cada país li tocava arrenglerar-se o lluitar a l?abric d?un imperi o l?altre. La caiguda d?un, el soviètic, va determinar la victòria del capitalisme. Una victòria que va desmembrar l?antiga Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques i els països del Teló d?Acer es van afanyar a entrar en l?òrbita capitalista. En llocs com la Xina o Vietnam es va derivar cap a una estructura social híbrida i impensada mig segle enrere ?Corea del Nord es va quedar menjant a part?, el comunisme capitalista. Una fórmula sorprenent que encara s?està desenvolupant. Cuba, un cop va perdre l?ajut exterior va intentar també entrar tímidament en aquesta dinàmica, segurament va començar tard i malament per culpa de la gerontocràcia ?error en el qual també havia caigut l?URSS. Cíclicament, el capitalisme entra en crisi, ho acabem de veure, i els guanys socials i econòmics d?occident cauen en una profunda depressió gràcies a la qual milions de persones queden excloses del mainstream oficial. La globalització és la mostra més evident del triomf del que se?n deien oligarquies que, al cap i la fi, han acabat creant un nou imperi, un que no té caps visibles ni Palau d?Hivern o Quarter Moncada per assaltar. Les darreres guerrilles sud-americanes estan a punt d?entregar les armes, el temps se?ls ha girat a la contra. En l?actualitat a Europa i a l?Orient Mitjà s?està lliurant una guerra sagnant impulsada per la pitjor cara del dogmatisme religiós. Un cop caigut el tòtem, Cuba entra en un altre període especial, aquesta vegada, però, el rellotge corre definitivament en contra seva i si no hi sorgeix algú emocionalment fred que sàpiga com preservar els guanys de la revolució, acabarà sent una menja que els Estats Units devorarà en un obrir i tancar d?ulls. Allò de la revolució permanent va ser una bona idea sobre el paper però que la realitat ha demostrat que no era possible. Mentrestant, Fidel, fa la darrera mecànica post mortem fent desfilar les seves cendres de l?Havana a Santiago de Cuba. La història no hauria d?absoldre ningú.
