En plena tardor el calendari avisa que és època de créixer endintre. Temps en estat de bona esperança, és ara quan el poeta diu que sentiries l?impuls de la terra total i et seria fratern l?esperit vegetal. Entre un maig i un altre maig, ara som a l?equador del recompte del temps, propici també per a la reflexió. Dies per opinar ?si se?ns deixa? perquè no podem pas esperar els tocs de la Beneta que anuncien l?esclat de maig al Barri Vell de Girona, inaugurant Temps de Flors. Aquest és el tema.

Convindria no caure malalts de festivalitis, allò sempre a punt de megafonia potent, molta bellugadissa i nerviosisme d?aparador. A Girona massa sovint s?està introduïnt el terme «festival» a tot allò que vol fer omplir les places que ofereix el ram de l?hosteleria. Si poséssim Temps de Flors al sac dels festivals faríem una traició al seu esperit cultural, que neix com una versió de la faula de la pedra i la flor, l'harmonia del perdurable amb l?efímer, l?encontre del fòssil més seriós amb la vida alegre del color. I, a més, Temps de Flors és símbol i estendard del progrés i creixement de Girona en gràcia i sabiduria, respecte a aquella ciutat anterior que havia anat acumulant títols tan significatius com petita, delicada, grisa i negra. Tot ben aconseguit al llarg de 61 anys; i els seus succesius organitzadors sabran els esforços que hi han dedicat amb felicitats i patiments entra­nyablement enllaçats. Ara, això no és un plató cinematogràfic ni s?hi ha de convertir. No s?han de barrejar els esquers que posem als hams per pescar turisme.

Els protagonistes de ple dret són el patrimoni arquitectònic i les flors. Tornem-ho a dir, les flors. No els plàstics, com s?ha observat i lamentat sovint els últims anys. La selecció rigorosa dels diversos projectes hauria de ser la norma inflexible. Qualsevol desviament fereix la sensibilitat i deteriora l?alta categoria de la bellesa natural. Temps de Flors es mereix, d?entrada, una depuració serena, vigilant i exigent.

Quantitat i qualitat, sempre als plats de la balança de l?organització. L?última edició de Temps de Flors va presentar puntualment 134 espais amb instal·lacions d?ornamentació floral; uns espais transmetien emoció, entusiasme i goig, però d?altres espais mostraven realitzacions amb una certa falta de categoria, indicadors d?un probable cansament i rutina per falta d?il·lusió o de pressupost. No caldrà ja ser esclau del nombre de patis oberts, en creixement obligatori, no. Que ningú sofreixi si s?acorda el tancament d?algun espai: les visites a la globalitat del Barri Vell en poden resultar millorades, considerant que la gran majoria dels nostres visitants són forasters i els seus horaris no els permeten entrar i sortir a tots, tots, els espais plens de Temps de Flors. Mai no es passarà llista dels espais que no s?han obert per Temps de Flors; en trobaríem algun que mai no s?ha obert, i s?ha observat la seva absència, però el món no s?ha pas enfonsat; oblidem-ho, si fins ara no s?ha obert.

Aquells dies de Temps de Flors els gironins ens sentim orgullosos de l?esdeveniment, únic i distingit en el lloc i en el temps. Deurà ser per aquesta circumstància que també ens agrada i ens atrevim a ficar-hi una petita cullerada, avui en forma d?article d?opinió, com un esqueix d?una planta molt estimada nascuda aquí mateix, que cada primavera ens omple d?alegria i que la volem perdurable i categòrica per molts anys.