El segle XX ?que era curt? s?allarga ara fins al 2016 perquè havíem oblidat Fidel Castro, que va morir després de 10 anys de jubilar-se i de no haver-se mort en cap dels atemptats que es van preparar en el seu honor. El líder cubà és tot el que diuen tots, aquesta suma ?ara que som pràctics i sabem que la llibertat a Miami comença obrint una botiga i qui no pugui pagar-se el metge que es mori i a l?Havana? acaba quan un es declara públicament en contra del règim. Els models socials creen aquestes incompatibilitats.

Fa 25 anys, quan la revolució ja era ferralla i xerrameca, una escolar cubana, neta i alimentada amb la dieta del període especial va tenir la sort que els seus pares poguessin comprar-li una nina mulata i bòrnia, única joguina del basar de Cienfuegos a un mes del Nadal. Llibertat i mercaderies: Cuba, malament; la Xina, bé. En aquesta Cuba de les paradoxes florien les contradiccions en els empresaris espanyols, felats feliços, fascinats pel fotre al Carib, aquella altra llibertat quan la revolució anava a dormir, la nit queia al moll i les jineteras treien a la venda la seva mercaderia mulata, disponible en hotels oficials.

Tots els psicòpates fan del seu entorn una illa i Fidel Castro ho va fer en la de Cuba a escala 1:1. Va ser un Goliat dins de l?illa (per als presos i els exiliats), un David fora d?ella (per als seus veïns i Estats Units sap per què), un Moisès per a una esquerra (que dóna cops de puny a Madrid als cubans residents a Espanya ) i, al final, un Matusalem per a tots (que va veure passar el cadàver de tots els enemics, rivals, opositors, discrepants i objectors de la seva generació). El seu germà Raúl va poder cridar-li «Fins a la victòria, sempre» (imagineu-vos quin entusiasme en els seus 85 anys de vida i gairebé 60 de mascle) perquè va morir invicte sobre la derrota de la seva revolució.