Ha passat un mes d'ençà de la mort sobtada i dolorosa d'Arseni Girbal Pujadas. Hauria volgut escriure un article d'urgència però no me'n vaig veure amb cor. Quan vaig rebre la notícia vaig quedar clavat a la cadira com atordit, sense cap capacitat de reacció. No m'ho acabava de creure.
La nit mateixa de la cantada d'havaneres a la plaça de la Catedral, el dia de Sant Narcís al vespre, com cada any ens aplegàvem una colla d'amics i familiars del grup Terra Endins, al voltant d'una taula. Alguna vegada ho havíem fet a la Roca Petita; ara, des de fa uns quants anys ens era molt més còmode el bar del Col·legi d'Arquitectes. Els cantants del grup en poca estona desaven els instruments i les parts més delicades dels aparells de so i abans de les deu ja sèiem a taula.
Era un costum que venia de lluny; servia per pair i analitzar l'èxit de la cantada i començar a dibuixar els plans per a la cantada de l'any següent. En vida del mestre Viader, el repàs de la cantada era més formal; primer es recollien les opinions dels que bonament volien parlar i, finalment, el mestre emetia el seu veredicte, que sempre era exigent amb un punt de condescendència amable per a un grup que Josep Viader sentia com molt proper. S'analitzava el repertori triat, la interpretació de cada peça, els punts on hi havia hagut alguna cosa que no havia funcionat. A mi em semblava un exercici alliçonador i pràctic, al qual assistia amb un punt de perplexitat, atesa la meva reconeguda formació musical limitada i la meva incapacitat per afinar.
Podia passar un any sencer sense veure'ns, però quan s'acostaven les Fires no fallava mai la trucada de l'Arseni. La proximitat de Sant Narcís era el recordatori per a la trobada de cada any. L'any passat vaig tenir un compromís i no hi vam poder anar. Però aquest any hi vam tornar puntualment. L'Arseni es va asseure a prop nostre i al fil de les actuacions i de les gravacions vaig començar a preguntar per diversos aspectes de la vida dels grups d'havaneres. L'Arseni amb passió per aquest món anava desgranant les interioritats dels grups, la seva evolució, el canvi de components, el repertori, fins que ens vam concentrar en la vida del Terra Endins. Va ser una vetllada agradable i tranquil·la, la cantada havia congregat, com cada any, molta gent i l'amfiteatre de les escales de la Catedral havia mostrat la plenitud dels dies de festa grossa. Al toc de la mitjanit vam aixecar el campament en un clima d'amistat i afecte.
Era, doncs, difícil de creure que l'Arseni s'havia mort. Quan vaig tornar al bar del Col·legi d'Arquitectes no m'ho podia treure del cap. La relació presència/absència se'm feia més colpidora per la proximitat del contacte darrer.
Ara, un mes més tard em veig més amb cor d'evocar la presència física, d'alçada i cos, la seva simpatia desbordant, el seu punt d'ironia, la seva veu profunda i càlida, les seves ganes de viure, la passió pel país, la combinació justa entre una tradició excursionista i el coneixement de la nostra geografia gastronòmica.
Per damunt de tot, la convicció amb què parlava del Terra Endins. Un grup que enfonsa les seves arrels en la tradició coral i en la cultura musical de Girona, que es vincula amb la sòlida formació de la Polifònica i amb la tradició de la coral del Grup. De fet, des del local que el GEiEG tenia al carrer de l'Albareda on ara hi ha l'edifici Fòrum i on els pares de l'Arseni, l'Emili i la Conxita regentaven el bar. Un bar en un local ampli, on anàvem sovint a fer un gran esmorzar entaulats el dia 7 de març, Sant Tomàs doctor sagrat, i on el grup hi solia fer els ressopons de la Missa del Gall moltes nits de Nadal. L'Arseni va mamar aquest ambient i de la mà del seu pare es va endinsar, com altres membres de la família, en els camins de la música.
Aquest origen musical, de veus treballades en grups corals, és un tret distintiu del Terra Endins que aportava al món de les havaneres un rigor musical, una modulació de les veus, una integració dels instruments, que no eren gaire freqüents.
Des de la primera actuació, el 3 d'agost de 1974, Terra Endins ha portat el nom de Girona arreu, aquí i fora d'aquí. I el grup ha anat superant els trasbalsos de pèrdues dolorosíssimes. Primer amb Emili Girbal, el pare de l'Arseni, a qui Salvador Donato va dedicar la cançó Adéu al company, i que ha esdevingut un punt d'inflexió emocional cada vegada que el grup l'ha interpretada. Sembla, fins i tot, com si fos una cançó premonitòria que successivament el grup ha pogut cantar dedicada a Emili Girbal, però que es podria aplicar de la mateixa manera, i amb la mateixa vibració emocional al seu autor, Salvador Donato, i, ara també, a Arseni Girbal.
De 1974 fins ara han passat més de quaranta anys, moltes cantades a la Catedral, a Montgó, a la Fosca, a Calella de Palafrugell, i un grapat de gravacions, com la dels 25 anys l'any 2000, en un triple cd amb 60 cançons, o les 50 havaneres de 2004 o ara aquest «40 més» d'enguany, que l'Arseni em va dir que em donaria quan li vaig dir que no podria anar a la cantada de la Fosca i que va demanar a Joan Vila que me l'anés a buscar al cotxe la mateixa nit del 29 d'octubre mentre sopàvem.
La vida de l'Arseni va molt més enllà del grup Terra Endins. Els seus fills i la seva germana ho van expressar amb amor i amb dolor contingut al tanatori, la seva esposa i la seva mare ho saben millor que ningú.
Però tots trobarem a faltar la seva veu, la seva presència, la seva amistat, el seu afecte i tots li devem un reconeixement. Quan una persona mor, és la seva vida la que pren un relleu singular, un valor més alt, i és la memòria de la vida la que ens el fa viure cada dia.
