En el terreny de la política els independentistes bascos i catalans mai han estat amics. En públic quasi sempre es mostren afectuosos però en privat mai es donen l'esquena. Per allò dels punyals. I no perquè no es caiguin bé. Tot el contrari. Sempre han tingut afinitats i han col·laborat en el terreny de la gestualitat i del folklore. Mai, però, en allò que és important, que és la política. Ha estat així, tot i que durant molts anys han tingut un enemic comú, que és l'Estat espanyol (l'independentisme no se sent còmode verbalitzant Espanya. Sempre es refereix a l'Estat espanyol). La col·laboració política es va limitar als temps que es construïa la Constitució i CiU -Miquel Roca- informava secretament el PNB, que va quedar fora del procés constituent espanyol.
Posteriorment mai han sabut col·laborar de debò buscant objectius comuns en el terreny de la política. Sempre s'han dedicat a competir. Sempre han buscat el millor estatus individual perquè consideraven que el que és bo per a un, no sempre és bo per a l'altre. I mentrestant els partits que han governat l'Estat han sabut treure molt profit i rendiment d'aquests vells amics i rivals de l'ànima. Possiblement als propers pressupostos espanyols tornem a tenir una mostra d'això amb un PNB col·laborant amb un govern del PP que no dubtarà a continuar fotent canya al Govern català.
El nacionalisme basc ha tingut una zona de confort impagable en el concert econòmic que, a la pràctica, és una independència tàcita. Mentrestant, el nacionalisme català ha hagut de lluitar duro a duro, amb el desgast que ha significat, ja no només per als catalans independentistes, sinó per a tots els catalans que han acabat essent percebuts com a pidolaires insolidaris.
