Peixateres i verduleres

02.12.2016 | 09:36

La periodista Imma Merino comparava la pel·lícula En construcción de José Luis Guerín amb el film del portuguès Pedro Costa No quarto de Vanda. L'escenari principal d'aquesta pel·lícula és l'habitació de Vanda, on rep la gent i fins els aconsella mentre ella fuma crac, el barri s'està demolint, «després d'haver passat el dia venent llegums». De fet, Vanda no ven llegums, perquè a Portugal no hi ha botigues de llegums cuits, sinó que ven verdures. El portuguès, per designar la verdura sol preferir el mot hortaliça (en singular, tal com antigament es deia en català), si bé també s'empra legume en el sentit francès, o sigui, verdura. Aquell mot és la prova del cotó fluix: quan el veiem utilitzat en llibres de gastronomia, tant en català com en espanyol, es tracta d'un calc ben incorrecte del francès. Així, el potage de légumes s'hauria de traduir per «sopa de verdures».

Tornem, però, a la venedora de verdures –que no de llegums–, en portuguès una hortaliceira, com tantes n'hi ha, encara avui, a l'adorable i romàntica Lisboa, els habitants de la qual, justament, són anomenats alfacinhas (d'alface –nom àrab–, enciam). A Portugal, «l'hortaliceira» és sinònim de mulher desvergonhada –tot i que no és pas normal, diria jo, que les marmanyeres (paraula que encara feia servir la meva mare, que feia de pagesa) es dediquin a fumar crac. Exactament com a Espanya: la verdulera, a part de vendre verdures, és una mujer desvergonzada y ordinaria. En diversos textos medievals catalans ja s'hi recull aquest doble sentit, també present al Quixot –Sancho Panza, particularment, s'esplaia amb les enganyadores placeras, que a l'Ínsula Barataria, com a governador, es proposa controlar. També les verduleres, sense pietat, llençaven fulles d'enciam a la reina Maria Antonieta, més per xenofòbia que per odi a la reialesa; ja sabem que França és molta França. El sentit figurat que, en la nostra llengua, en canvi, atribuïm a la peixatera és de «dona raonadora i malparlada». O molt ben parlada, quan t'encisa cridant: «Eh, rei (o reina), guaita quina sardina que tinc!». De fet, aquests honrats oficis sovint són denigrats, en sentit figurat, en diverses llengües i cultures: s'hi inclouen, a més, els carnissers, els taverners, els cuiners –que no fa molt han recuperat la seva dignitat, i de proletariat han passat a esdevenir aristocràcia– i altres imprescindibles i nobles oficis de boca.

Encara tinc a l'oïda els crits de les venedores dels mercats portuguesos, com la d'una rabassuda marmallera d'un mercat del nord cridant ben ufanosa «Olha, os tomates do meu marido!», (mira quins tomàquets té el meu marit, que aquí diríem pebrots). Els mercats, sovint, eren el lloc del doble sentit i un salaç i sa sentit de l'humor. No solament s'hi venien tomàquets, pebrots, ous, cacauets, carbassons, figues o sardines –depenent del lloc–, sinó coses més humanes en sentit figurat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema