Precisament ara -que tant es parla de la regeneració, de la conveniència d'un canvi de conductes i actituds per part dels nostres dirigents, i de la necessitat de pactar i arribar a acords entre tots ells-, és molt habitual contemplar els polítics presumint de la seva condició de demòcrates i autoproclamant-se membres actius en la lluita pels valors democràtics. No obstant això, també és el moment en què es veuen retratades determinades pràctiques incompatibles amb aquesta pretesa naturalesa demòcrata de la qual presumeixen. Una cèlebre frase de la Bíblia diu «per les seves obres els coneixereu», encara que tampoc cal ser creient per convenir que són els seus fets (molt més que les seves paraules) els que els fan o no mereixedors d'aquest qualificatiu al qual tots aspiren amb afany.
En primer terme, convé reflexionar sobre determinades formes de procedir dels que integren el que es coneix com «la majoria». Ja sigui perquè un partit gaudeix del suport absolut del Parlament, ja sigui perquè s'ha coalitzat amb altres formacions polítiques per aconseguir-ho, s'observen en el seu comportament alguns hàbits poc saludables que, fins i tot, xoquen frontalment amb els valors d'un sistema constitucional basat en llibertats i en un Estat de Dret. Nombrosos càrrecs públics, un cop investits de la corresponent legitimitat, obliden per complet dues dades essencials: estan subordinats al compliment de la legalitat (almenys, fins que aquesta variï) i les seves facultats tenen límits. Hi Presidents del Govern, de Parlaments autonòmics i altres autoritats que se serveixen dels seus càrrecs per atribuir-se una sèrie de competències que no tenen i per arrogar-se algunes facultats també inexistents. D'aquesta manera, aquella participació popular que va propiciar la seva designació d'una manera directa o indirecta, resulta distorsionada i desnaturalitzada per poder convertir-se en els portadors d'una voluntat il·limitada, que no coneix restriccions. Aquest grup, per més que es vanti de la seva pulcritud democràtica, es compon de totalitaris disfressats.
En segon lloc, procedeix analitzar les actuacions d'aquells que, comptant amb una majoria simple, pretenen governar en un Parlament amb més escons des dels quals no es defensa el seu projecte polític. En aquest cas, haurien de ser molt conscients de la situació. Acostumats a etapes passades en les que gaudien de majoria absoluta i imposaven els seus postulats sense cap negociació i sense interès per les postures alienes, ara potser els costi adaptar-se a buscar consensos més enllà de les seves files. Potser el democràtic hauria estat gestionar amb més generositat l'evident superioritat numèrica d'antany sobre els seus rivals. En tot cas, ja de res serveix lamentar-se pel que ha passat. És temps d'adaptar-se i començar a reconstruir els ponts esfondrats. I, sobretot, cal comprendre que, més enllà de personalismes, el veritablement important són les polítiques. No es tracta de sortir en una foto tallant la cinta d'inauguració d'una obra pública, sinó que aquesta obra pública s'acabi en temps i forma i es consideri apta per a l'ús de les persones. Tampoc ha de ser l'essencial recol·locar en llocs de rellevància a exministres dimitits o reprovats, amb l'ànim de conservar el cercle d'influències i de tenir contentes a les amistats. Per contra, la prioritat és donar als administrats un servei òptim. No entendre aquest missatge implica no estar capacitats per a ser creditors de l'aurèola democràtica que tant anhelen lluir sobre els seus caps.
Finalment, s'imposa una reflexió des de les minories. Ser demòcrata, com ser bon esportista, implica saber perdre. És molt senzill gallejar de les bondats de la democràcia des d'una sòlida posició majoritària. No obstant això, resulta bastant més complicat acceptar que les idees, les propostes o el propi perfil personal no compten amb un suport suficient per dur a terme un canvi polític i arribar a les quotes de poder a què s'aspira. Per presumir de demòcrates, primer cal acceptar la posició que s'ocupa en el Parlament i, més encara, admetre que les modificacions normatives no poden implantar-se des de la minoria. Hi ha dues vies. Una, limitar-se a torpedinar qualsevol iniciativa aliena i aspirar al protagonisme mediàtic a força de bronques, picabaralles i posades en escena sortides de to, ajudats de banderes i pancartes. L'altra, introduir-se en l'engranatge de la negociació amb voluntat de contribuir i, a canvi d'aconseguir aportacions del teu programa ideològic, assumir algunes mesures del contrari. Perquè, malgrat que a qui detenta la majoria se li ha d'exigir flexibilitat, cintura i sentit d'Estat per forjar acords, no és menys cert que el mateix passa amb l'oposició. Per la mateixa raó que dos no es barallen si un no vol, dos tampoc negocien si un d'ells s'hi nega.
Com a reflexió final, és urgent insistir en la idea que els parlamentaris no representen als seus concrets electors, sinó al conjunt de la població espanyola. Així figura en la Constitució i així la recullen la jurisprudència i els manuals de Dret Constitucional. En conseqüència, no hi ha lloc per a la curtesa de mires ni l'opció de limitar-se als interessos d'una província, un partit o uns votants, sinó un ferm compromís en favor de l'interès de la societat en el seu conjunt (representin al PP, al Partit Socialista, a Podem, a Ciutadans, a Coalició Canària, a Compromís...). Si no serveixen per exercir aquesta noble tasca, és preferible que no es presentin a les eleccions.
