Milers de cubans han fet cua aquests dies per veure les cendres del comandante Fidel, en una imatge que té alguna cosa de déjà vu: de cosa ja vista en algun passat imprecís. És natural. També van ser milers els espanyols que fa quaranta anys es van posar en fila per aquestes dates de novembre per acomiadar les restes del general Franco. Hi ha règims que porten cua, per moltes que en aparença puguin ser les seves diferències ideològiques i estètiques.

Alguns dels que esperaven torn a la fila de Franco van dir anys després que havien anat allà per assegurar-se que el Centinela de Occidente era mort, per si es tractava d´un simple rumor. Era un acudit macabre i tímidament exculpatori que potser repeteixin d´aquí a un temps els que avui formen disciplinada filera per homenatjar un altre polític que també va arribar al poder per la via de les armes.

Només cal fer un cop d´ull als documentals de l´època per comprovar que les dues cues compartien un mateix sentiment. Els ciutadans de l´Havana entrevistats per les televisions veuen en Castro a un pare multitudinari -«un segon pare», va dir Maradona- la pèrdua del qual els afligeix com si fos la del propi progenitor. Exactament el mateix que deien fa quatre dècades els cercles pròxims polítics de Franco, orfes confessos de l´home que havia dirigit les seves vides amb mà de ferro.

Hi ha alguna cosa de psicologia freudiana de masses en aquesta idea del governant que exerceix de pare tutelar del poble. La seva imatge és la del pater familias que vetlla pels seus encara que sovint ho faci amb la severitat i fins i tot la duresa pròpia de tot patriarca dels d´abans. Els russos, un suposar, portaven el seu afecte fins a l´extrem de dir-li «pare» al camarada Stalin, encara que ja en aquells dies fos coneguda la seva afició a les purgues i l´assassinat dels desafectes.

Tot això té la seva lògica, encara que sigui perversa. A canvi d´endur-se la llibertat de la gent, els líders paternals ofereixen als seus súbdits protecció, seguretat als carrers i sovint regals en forma de subsidis. Creuen que els pobles són com nens i en aquesta condició cal tractar-los.

Lògicament, els dictadors acaben per dividir la població en fervorosos devots i adversaris irreconciliables; però la veritat és que gairebé sempre s´asseguren una bona cua de seguidors en el seu funeral.

La cua és en realitat la prova del nou de l´existència d´una dictadura. Una ràpida recerca a internet és suficient per rescatar, per exemple, imatges de les llargues files de gent famèlica que es formaven en la postguerra espanyola per adquirir els productes racionats pel règim de Franco. Aquestes mateixes fileres van ser el paisatge quotidià a l´antiga Europa de l´Est ia Cuba, on la gent se sumava a qualsevol cua de carrer encara que no sabés amb exactitud què era el que s´hi venia. Enmig de l´escassetat, no es podia deixar passar l´oportunitat de comprar alguna cosa.

Molts anys després veuríem encara a Grècia una més moderna cua davant els caixers automàtics i, si els telenotícies no menteixen, les que se segueixen formant davant les botigues de Veneçuela.

Es coneix que aquests, com els abans esmentats, són règims que per la seva naturalesa tendeixen a portar cua. Fins i tot a l´hora de la mort dels seus pares fundadors, com aquests dies es veu en les imatges que ens arriben des de l´Havana.