Ara que s'estilen les revisions lingüístiques (dia)crítiques de la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra del 1918 amb l'objectiu de donar resposta «als canvis que hi ha hagut, derivats de l'existència de nous mitjans de comunicació, de l'extensió de l'escolarització en català...», vés a saber si convindria fer-ne alguna de semàntica. Del verb «desaparèixer», per exemple, al qual l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), el revisor, atorga tres significats: la segona -«ésser eclipsat»- i la tercera -«cessar d'ésser, d'existir»- mantenen la validesa. Ara bé, la vigència de la primera genera dubtes, sobretot arran d'esdeveniments ben recents. Diu l'IEC que «desaparèixer» és «cessar d'aparèixer o d'ésser visible, escapar a la mirada sobtosament o gradualment». I afegiríem: «i aconseguir que Twitter o Facebook no et descobreixin».

La setmana passada la «desaparició» d'una noia de Barcelona de 16 anys va aixecar un rebombori virtual i mediàtic sense gaires precedents a Catalunya. La família va recórrer a les xarxes socials per demanar ajuda i en unes poques hores mig món buscava la xicota. Gràcies a Déu la van localitzar: havia marxat voluntàriament de casa fins a Sant Sebastià. A partir d'aquí tothom respira -sobretot la família, pobres- i sap quina cara fa la jove i que té problemes d'anorèxia. Una història amb final feliç a costa d'una exposició pública de la intimitat brutal.

Ahir, a internet, volava la notícia que una altra noia, de 14 anys i veïna de Girona, a qui la seva gent donaven per desapareguda i que resulta que havia fugit amb el nòvio havia estat localitzada.

La desesperació d'uns pares davant del drama de pensar que perden un fill és la cosa més humana possible; i està lliure de qualsevol retret. Ara, compte, perquè, al pas que anem, embogirem: i si un dia el meu fill arriba una hora tard de l'entrenament d'hoquei, què faig, mobilitzo el país i l'exposo a ulls de tothom perquè se sàpiga que té al·lèrgia als àcars? La temptació hi serà. Abans, als 80, només podíem trucar a en Robert Mcall, «l'Equalitzador».