Amb la mort de Fidel Castro es va tancant a poc a poc el segle XX. Almenys, pel que fa a les seves últimes figures icòniques. Romanen alguns escriptors i músics ­-de Vargas Llosa i Philip Roth, per exemple, a Bob Dylan-; però, pel que fa al carisma polític, segurament només queden dues figures del passat segle -penso en Mikhaïl Gorbatxov i en Joseph Ratzinger- que exemplifiquen, al seu torn, algun dels múltiples rostres del fracàs. Un fracàs, per descomptat, que també defineix la trajectòria del dictador cubà, tot i que la seva retòrica perduri en les diferents revolucions bolivarianes -el principal resultat de les quals ha estat l´empobriment de bona part del Con Sud- o en els nous moviments antisistema que sacsegen Europa. Als que prefereixen buscar matisos en les dictadures alhora que insisteixen a emprar la brotxa grossa amb la democràcia, els agrada subratllar que la Cuba de Castro va combatre amb èxit l´analfabetisme de les masses, va reduir la mortalitat infantil i va situar la sanitat del país dins d´uns estàndards acceptables. Tot això és cert, com també ho va ser el cost d´aquest presumpte paradís, que va incloure centenars de milers de represaliats. En un llarg reportatge sobre la Cuba actual a Letras Libres, l´assagista mexicà Enrique Krauze ens mostrava amb precisió estadística la profunditat del pou negre que ha deixat el mig segle de castrisme. «Si es passés pàgina -escriu Krauze-, ningú recordaria que abans de la Revolució Cuba produïa el 80% dels seus aliments. (Avui importa aquesta mateixa proporció). Si es passés pàgina, ningú es preguntaria per què la producció industrial entre 1959 i 1989 va caure un 45% i la sucrera un 80%. Aquestes i altres xifres econòmiques no són resultat de l´embargament. I, sense negar els avenços considerables del règim en matèria d´educació i salut, ningú s´atreviria tampoc a recordar el que fins i tot alguns historiadors marxistes han acabat per admetre: el fet que Cuba en els anys cinquanta, tot i la dictadura de Batista i de les desigualtats socials, regionals i ètniques de l´època, mostrava índexs clars i creixents de progrés econòmic i social». Tot això, malgrat l´enorme injecció econòmica que durant dècades va oferir l´URSS i, ja en aquests últims anys, el petroli veneçolà. Un país sense llibertats ni democràcia, sense indústria pròpia, sostingut per la mentida i les transferències de diners d´altres governs, defineix la primmirada comptabilitat d´una Numància erigida en contra del seu poble. Si Castro constitueix una figura icònica, llavors l´ombra que ha projectat és bastant fosca. Per descomptat, en la història del segle XX abunden aquestes icones negatives.

Cal preguntar-se quin serà el futur d´una Cuba deslligada dels germans Castro. ¿Es perpetuarà el règim comunista sota altres líders o s´obrirà a una democràcia pactada, com va passar a Espanya amb la Transició? Ningú ho sap, tot i que costa de creure que el castrisme pugui perdurar molt més enllà de Raúl. Mentre Veneçuela col·lapsa i la Bolívia d´Evo Morales no té pes internacional, Cuba continua necessitant del suport exterior per sobreviure. Tornarà a ocupar aquest lloc referencial la nova Rússia de Putin? ¿Ho farà la Xina o els Estats Units de Trump? La possibilitat d´un pacte democràtic, sedimentat prèviament pel comerç, l´obertura internacional i l´acord de les nacions, resulta ara més difícil que fa uns anys, quan Obama i el papa Francesc van facilitar el desglaç. Amb el desprestigi de la política s´ha imposat l´agressivitat en les relacions entre els països. És un símptoma d´alguna cosa més greu.

Cuba, on sigui que es dirigeixi, haurà de passar pàgina i mirar cap al demà. Un futur que lògicament ja no pertanyerà a la retòrica del castrisme i, encara menys, als seus homes. També els símbols envelleixen al geriàtric de la Història i, així com la Perestroika va arribar a la URSS i Deng Xiaoping va revolucionar la Xina de Mao, el futur de Cuba correspon al concert de les nacions, no com una Numància ni un Masada, sinó com un país lliure, obert i imperfecte. Un lloc que reconegui les llibertats originàries dels seus ciutadans i no el mite d´una falsa utopia que s´alça contra el món desenvolupat.