La intel·ligència requereix un equilibri entre proximitat i distància, el punt just que ens protegeix d´equivocacions evitables. La immersió en la realitat per adquirir-ne un coneixement directe s´ha de contrarestar amb la il·luminadora distància per valorar el context i per esquivar una implicació personal excessiva a l´hora de prendre decisions. La nostra activitat quotidiana ens planteja constantment aquest repte. Quan ens endinsem en el territori del que té una repercussió pública, l´esforç per preservar aquest equilibri precari esdevé més exigent, per la interferència massiva de posicions arrenglerades des del compromís i la vinculació emocional o, encara més greu, des del sectarisme, que deslegitima per principi l´adversari i que parteix d´un desinterès absolut per les raons que fonamentin un criteri diferent del propi. Les passions que es desfermen en àmbits com el de l´esport o el de la política hi dificulten l´equanimitat, que té pocs partidaris si ens remetem al que podem constatar als parlaments o als debats i a les tertúlies dels mitjans de comunicació.

A Catalunya i a Espanya vivim un període d´inestabilitats i canvis que previsiblement es mantindrà durant força temps encara. Han quedat enrere uns marcs polítics que semblaven immutables. S´han anat succeint la crisi econòmica, la crisi de l´estructura d´estat, la crisi del model de societat,... I n´han sorgit saludables qüestionaments de fons. S´hi han visualitzat amb fermesa actituds i comportaments contradictoris, de vegades de naturalesa poruga i resistencial i en altres ocasions amb esperit rupturista i voluntat transgressora.

A Catalunya és notòria i justificada la fatiga de la política espanyola, incapaç de generar dinàmiques constructives d´entesa i de proposar-se una reconfiguració de la relació amb Catalunya des del reconeixement de la seva personalitat. S´ha obviat la política i s´ha recorregut a la judicialització, amb un ús inadequat dels tribunals per afrontar honestament una premissa indefugible: els catalans han de tenir l´última paraula, un principi que el Tribunal Constitucional va vulnerar amb la seva sentència sobre l´Estatut. El pes de l´automatisme defensiu, exponent d´una manca de reflexió, segresta l´aplicació de perspectives més lúcides i menys rígides. L´immobilisme i l´arrogància del Govern Rajoy amb relació a Catalunya resulten incomprensibles, perquè han estat determinants en l´enverinament de la confrontació actual. I des del catalanisme tampoc no s´ha sabut per ara, des de la distància recomanable sobre els propis punts de vista i entorns, aprofitar millor les possibilitats que oferia el Pacte Nacional pel Dret a Decidir per generar, des de discursos i dinàmiques de caràcter incloent, majories més sòlides i inapel·lables. Potser és un bon moment per aixecar la mirada i fer l´exercici de posar distància sobre les nostres accions, a fi que els propers passos siguin més compartits i dibuixin amb generositat i amb ambició nous horitzons.