Durant aquests dies de Nadal estem exposats a multitud d´anuncis sobre les propostes que cada municipi realitza durant el període festiu i els dies que el precedeixen: fires nadalenques, fires medievals, fires de l´avet o del tió i exposicions de pessebres. Més o menys cada localitat organitza algun esdeveniment emmarcat en el període nadalenc per intentar atraure visitants i/o turistes. El mateix passa en qualsevol altra estació de l´any. S´organitzen esdeveniments i activitats per atraure gent al municipi i així generar més dinamisme econòmic al sector serveis: hostaleria, restauració i comerç. En bona mesura, aquest és l´objectiu principal de la majoria de regidories de promoció econòmica. Segurament, els productes estrella serien els festivals de música, les fires temàtiques i les jornades gastronòmiques.

Són moments al llarg de l´any que, coincidint amb el calendari festiu, els municipis organitzen «esdeveniments» capaços d´atraure vistants amb l´excusa que sigui. El paper que abans jugaven les festes majors, ara ho fan la fira temàtica, el festival o la jornada gastronòmica. Aquest model s´ha acabat imposant i tots els municipis -grans o petits- tenen els seus quatre o cinc «moments de glòria» al llarg de l´any. Des del meu punt de vista, fa temps que aquest model ha demostrat les seves limitacions i que si no tingués el component polític que té difícilment es mantindria com s´està fent. Hi ha, però, quatre fets que al meu entendre haurien de fer replantejar el model i que sovint no es tenen en compte:

El primer, l´excessiva oferta d´aquests esdeveniments que ha suposat aquesta unànime aposta per part de la majoria de localitats. A l´estiu, cada setmana hi ha festivals que competeixen amb una oferta similar a pocs quilòmetres de distància, el mateix passa amb les jornades gastronòmiques a la primavera o amb les fires de Nadal a l´hivern. Cada poble de la Costa Brava té el seu festival de música, la seva fira temàtica, la seva jornada gastronòmica i la seva fira de Nadal. Sense comptar amb la shopping night de torn. Això provoca que la capacitat de convocatòria de cadascuna es vegi reduïda davant una demanda limitada i una oferta excessiva. Al final, el públic principal d´aquests esdeveniments acaben sent els mateixos veïns del municipi i dels de l´entorn més proper.

El segon, provocat també per l´excés d´oferta, és la poca capacitat de diferenciació entre esdeveniments i municipis. Realment, hi ha pocs esdeveniments que tinguin un gran èxit i, per tant, un impacte important des de tots els punts de vista. I això té a veure amb la conceptualització de l´esdeveniment i amb la capacitat de diferenciar-se de la resta d´oferta similar.

El tercer és el limitat impacte econòmic i promocional que suposen si tenim en compte els recursos invertits. Si el criteri és polític -fer coses- no cal discutir-ho. Però si el criteri és econòmic i de promoció de ciutat, la majoria d´aquests «moments de glòria» es convertirien en «moments sense pena ni glòria». Els ajuntaments haurien de fer avaluacions més reals sobre els impactes d´aquests esdeveniments tenint en compte els recursos i els esforços destinats. És a dir, avaluar si realment compleixen els objectius marcats: capacitat d´atracció, impacte mediàtic, generadors d´impacte econòmic, etc.

I fins i tot quan els esdeveniments funcionen i compleixen els objectius amb escreix i, per tant, esdevenen un referent i són capaços d´atraure milers de visitants, dinamitzen l´economia local i posicionen a la ciutat, hi ha un altre problema afegit: fruit de l´èxit, acaben consumint una part important de la partida de promoció econòmica, de cultura o de la regidoria que en sigui responsable. En aquells municipis que tenen dos o tres esdeveniments de referència que funcionen molt bé, veuen com les partides de la regidoria de torn per a la resta de l´any tenen un pressupost similar al dels dos o tres caps de setmana punta. És l´aposta per un model de «puntes d´atracció» al llarg del calendari. Aquest model, fins i tot quan funciona, acaba afectant la capacitat d´actuació durant la resta de l´any, ja que les puntes acaben marcant els pressupostos de l´àrea responsable.

Vistos els contres, la pregunta que plantejo és: és sostenible l´aposta per aquest únic model per part de la majoria de municipis? La meva resposta és que no, ja que difícilment si s´amplia la competència es puguin treure millors resultats.

Segurament, hauran de continuar amb aquest model els municipis sense gaires atractius i les ciutats importants que no poden renunciar a acollir esdeveniments de referència, si bé, haurien de limitar-los als que són exitosos i reforcen la seva imatge de ciutat. Però, pel que fa a la resta de municipis l´aposta hauria d´anar per una altra banda.

Si ens hi fixem, l´aposta per aquests «pics d´atracció» és una aposta a curt termini, conjuntural i que dóna uns rendiments limitats. I el que caldria és que la promoció econòmica d´una ciutat tingués una estratègia a mitjà-llarg termini, una aposta més estructural. I això vol dir no tenir grans «moments de glòria» sinó «petits moments de satisfacció». En definitiva, revertir el model. Passar d´apostar-ho tot a quatre o cinc moments al llarg de l´any a tenir una oferta de petites activitats i productes al llarg de l´any que acabin reforçant un atractiu estable i que suposi un degoteig de visitants més estès al llarg del calendari. Això, òbviament porta més feina i els resultats es veuran a mitjà termini. Res a veure amb muntar la fira de torn. És apostar per reforçar els recursos turístics, culturals i gastronòmics del mateix municipi amb petits «productes» i activitats que s´ofereixin habitualment i que reforcin l´atractiu de la ciutat. En aquest sentit, les visites de la Girona de Jocs de trons o la Figueres de Dalí en són bons exemples, però es pot anar molt més enllà. Cal pensar en productes per als visitants que ja vénen atrets per la pròpia ciutat, per tal que l´experiència els sigui millor.

Aquest és el gran repte. Que els municipis siguin capaços de generar productes «estrella» que qualsevol visitant pugui gaudir qualsevol cap de setmana de l´any. Generar «atractius estables» que acabin fent que el municipi sigui molt més atractiu turísticament i que els rèdits es puguin veure al llarg de tot l´any, no només de tres caps de setmana. I uns rèdits que s´allarguen en el temps. És, doncs, una aposta molt més segura. És, però, un canvi de model. Algú s´anima?