El fundador dels jesuïtes recomanava no fer mudança en temps de desolació. Sospito que Rajoy, alumne a Lleó de la Companyia de Jesús, va aprendre bé aquesta lliçó. En tot cas, el seu instint polític s'alimenta del desgast de l'adversari i l'erosió de les expectatives. Per descomptat, no és una posició absurda, encara que sigui insuficient: en la història, els períodes de canvi es caracteritzen per les contradiccions internes que xoquen i combaten entre si.
Referint-se a les formes de govern -monarquia o república, nació o imperi-, l'assagista francès Pierre Manent parlava del «moment ciceronià», caracteritzat precisament per aquesta cruïlla entre una forma política antiga i una de nova que pugna per sortir. I aquest no man's land és el lloc on s'instal·la la desolació, com una terra inundada després del diluvi.
L'allau del populisme -del Brexit a Donald Trump, de Syriza a la derrota de les posicions del govern en el referèndum italià- argumenta a favor de l'immobilisme de Rajoy. Es tracta d'una dada que les cancelleries ja comencen a tenir en compte. Si -com afirmava Koestler- ningú surt incòlume d'una època de crisi, les marxes curtes ajuden a evitar els derrapatges. Reformisme sí, però en dosis homeopàtiques. Els ajustos pressupostaris -un cop passat el pitjor-, via impostos als vicis (tabac, alcohol, begudes ensucrades). En lloc del «moment ciceronià», el que guia Rajoy és el principi lampedusià de canviar l'imprescindible per seguir aproximadament igual. Les dimissions de Cameron i Renzi, el fiasco del duo Obama/Clinton, l'acalorament del Brexit, el fracàs d'Hollande i la crescuda dels partits situats en els extrems de l'arc parlamentari han posat en valor l'estratègia del president del Govern espanyol. Si no vols cremar-te, no juguis amb foc -és a dir, per exemple, la reforma constitucional o el referèndum independentista-, tot i les crítiques que et pugui merèixer aquesta actitud. I alguns resultats semblen avalar la seva posició: el creixement econòmic -notable a dia d'avui en el context europeu- o la relativa estabilitat política que mostra el país. De fet, l'incipient pacte que es va forjant entre el PP i el PSOE de cara al pressupost -amb picades d'ullet com la pujada del salari mínim, la negociació sobre la Llei Wert o l'aprovació del sostre de la despesa- aventuren la possibilitat d'una espècie de gran coalició a l'ombra, encara que sigui per raons tàctiques.
Si el crac del 2008 va transformar el lideratge polític a Occident, amb la caiguda dels presidents i primers ministres que havien hagut de gestionar l'onatge d'una crisi financera brutal, Rajoy i Merkel emergeixen ara com a rars supervivents enmig del sisme submarí ocasionat pels moviments populistes. En una Unió Europea que corre el risc de descompondre's a causa de l'aluminosi d'alguns dels seus principals components -el Regne Unit, França, Itàlia-, Madrid i Berlín es converteixen en estranys oasis d'estabilitat. No deixa de ser sorprenent. Ni Rajoy ni Merkel sobresurten per un carisma desmesurat ni per una brillantor teòrica. El seu lideratge es caracteritza pel conservadorisme més que per la innovació: no construeixen, però intenten mantenir les bigues mestres de l'edifici administratiu. Potser no siguin líders de futur, però tampoc els agrada jugar amb pólvora. No en excés, vull dir.
En temps de desolació, la capacitat de no afanyar-se resulta un valor polític. Amb Renzi escapçat -en una Itàlia incapaç de reformar-se-, Brussel·les observa cada vegada amb més aprensió els resultats de les ocurrències polítiques. Beppe Grillo va cridar els italians a «votar amb les entranyes» i ja sabem què passa quan deixem que siguin les entranyes -i no la raó o la prudència- qui guiï els nostres passos. Costa anys construir societats relativament funcionals i poc -o molt poc- temps destruir-les. Amb l'estabilitat Espanya torna a situar-se al centre del tauler europeu, no ja com el malalt del continent, sinó com un cas de perseverança. Els danys sobre el cos social han estat molts, per descomptat, i convé accelerar els terminis de la mudança després de la tempesta. La debilitat parlamentària del govern marca un camí que ja no té marxa enrere. Rajoy el supervivent ha de posar-se en marxa.
