última nit, el meu gos es va queixar tot el que no s'havia queixat durant els tretze anys de vida. Sempre havia estat un animal sofert, discretíssim, d'una humilitat pacífica. Però aquella nit el dolor i la impotència devien ser tan insuportables, que va gosar trencar el silenci i el nostre son. Ja no podia caminar, ni tan sols moure's en el coixí on dormia. El seus ulls revelaven una súplica constant i la seva cua era l'única manera de demostrar que encara era viu, que ens entenia i s'alegrava de veure'ns. Del llit estant, vaig sentir els seus laments, uns udols tristíssims, lacerants, i vaig ser conscient que havia de ser l'última nit, que volia marxar i nosaltres li havíem de facilitar el camí. Vaig atiar el foc, que encara conservava el caliu, i vaig asseure'm al sofà amb el gos estirat a la falda. A poc a poc, es va anar calmant, mentre l'amanyagava lentament, una i una altra vegada, amb la resplendor i l'escalfor d'un foc que ja havia revifat i omplia la cambra d'ombres vacil·lants. Finalment, es va adormir, amb una respiració feixuga i inquieta, somicant de tant en tant en somnis. Aleshores vaig aprofitar per acomiadar-me'n i, sobretot, per donar-li les gràcies: per totes les passejades que havíem fet junts per la platja, pels camins de ronda, per boscos i rieres; pels bolets que havíem trobat i pels espàrrecs que havíem collit; per les lectures assegut als meus peus; per les jornades llarguíssimes mentre escrivia; per defensar-me, per obeir-me, per estimar-me. Jo també em vaig adormir, fins que em van despertar de nou els seus planys de sofriment.
L'endemà, a primera hora, vam trucar al veterinari. Vaig carregar-me el gos a coll i el vaig treure al carrer perquè orinés. Com sempre, dòcil, es var deixar fer, però, un cop a fora, només maldava per tornar a la tebior del sol que escalfava la sala. El vaig estirar al seu coixí, de cara al jardí on tant havia jugat, corregut o caçat bestioles. Encara vaig anar a buscar bolets un parell d'hores, com un altre ritual de comiat. Quan vaig tornar de bosc ja no em va moure la cua, només em va mirar amb un cansament infinit, resignat. No sé si em va reconèixer, però voldria creure que sí. El veterinari va arribar pels volts del migdia. Tot va ser molt ràpid i planer. El gos no es va queixar ni va oposar cap resistència. El sedant va actuar de seguida i el seu cos es va relaxar, alliberat. El vaig acariciar per darrera vegada i vaig respirar afligit però alleujat alhora: havia mort amb la mateixa dignitat i noblesa amb què havia viscut.
