No és la primera vegada que parlem del pont i, pel que sembla, tampoc serà l'última. És incomprensible que hi hagi una setmana amb dues festes intercalades en un mes que, de facto, té una setmana menys de treball. Des del punt de vista de l'economia productiva, el mes de desembre és un desastre, només semblant al mes d'agost.

He observat el que ha passat aquesta setmana i se n'extreuen algunes conclusions. La primera és que la gent ha fet la segona part del pont, el de la Puríssima, mentre que molts van treballar durant el primer pont, el de la Constitució, i fins i tot molts ho van fer el mateix dia 6, canviant-lo pel divendres. Ho he pogut quantificar a la meva manera. En un restaurant amb una mitjana de 70 dinars en dies feiners, dilluns en va fer 70, dimarts en va fer 110, dimecres 70 i dijous 200. El dia de la Constitució van circular força camions i va acabar sent un festiu que ningú es va creure. Van bé si el que es vol amb aquest festiu de la Constitució és que la gent la faci seva: en tot cas el que fan és menysprear-la i ignorar-la.

El desgavell més gran ha tingut lloc a les escoles. Alguns fills han tingut el pont en la primera part de la setmana i els pares en la segona, en un exercici lloable de conciliació laboral i familiar. Pels nens que han anat a escola un dia sí, un dia no, la manca de concentració ha estat la tònica, el mateix que han patit els que han anat a treballar. Com es pot voler fer una reforma horària que millori la conciliació laboral, modificant horaris televisius, hàbits de menjar de les persones, horaris de compra... si no som capaços de canviar la setmana més nefasta de l'any?

La indústria pateix de forma important aquesta setmana. Sense anar més lluny, la producció a la fàbrica de Besalú aquesta setmana ha estat de 58 camions i només se n'han pogut carregar 35 perquè els camions que van a port de Barcelona no treballen en festius i perquè els que fan un recorregut de més d'un dia es passen tota la setmana fora. El resultat és que l'economia ha perdut la meitat de la setmana en un país on és dramàtic recuperar la riquesa perduda en els anys de la bogeria immobiliària.

Alguns diuen que se'n beneficia el turisme local i això no és del tot cert. La primera part del pont ha estat fluixa pel fet que molta gent no se l'ha cregut, mentre que la segona ha estat un ple total. El fet és que, com més llarg és el pont, més lluny va la gent a fer vacances. Per tant seria molt millor ajustar els dies festius entre setmana a dilluns o a divendres, com fan molts països.

Ens trobem en un país hipòcrita, de sí, però no. La societat, no només els polítics, va dient que cal industrialitzar el país. Mentre diu això no para de posar reglaments i entrebancs legals perquè les indústries s'implementin, foragitant-les a la fi per pèrdua de temps. Mentre es clama per la indústria es mantenen tarifes elèctriques que només beneficien als seus productors. Mentre es desitja més indústria no es facilita el seu funcionament amb calendaris que bloquegen produccions. Mentre s'invoca indústria les famílies menystenen el valor de la formació professional.

Donem la culpa als polítics, essent cert que moltes de les coses passen pel poc nivell que tenen, però és que els polítics reflecteixen el que som, una societat de poc nivell, de tantsemenfotisme, poc reflexiva i que fa poc debat de futur, mandrosa en definitiva.

En un món tan competitiu com el global, no es poden fer concessions com les que estem fent, sota pena de quedar-nos sempre en un nivell de pobresa i desigualtat elevats. No va dir el govern Rajoy que canviaria les festes entre setmana? Quina és la raó per la qual no ho ha fet, l'Església? I el Govern català? S'omple la boca de reforma horària per la conciliació laboral i no diu ni piu sobre les festes entre setmana. No veu que això li treu la credibilitat? O fa el debat ben fet, o no cal que continuï fent propaganda que no serveix per a res.

Tots, polítics i ciutadans, pensem que l'economia es fa a la màquina de fer bitllets, que si no tenim més riquesa és perquè no ens volen fabricar més paper moneda, quan la realitat és que l'economia és el resultat del nostre esforç i de la nostra intel·ligència. I ni una cosa ni l'altra són potenciades en la nostra organització social. Ni ens agrada treballar, ni pensar.

Per això fa temps que he perdut l'esperança que la política pugui arreglar la situació actual, arribant a la conclusió que hem de ser la societat civil, cadascú en el seu lloc de forma individual, els que hem de resoldre el futur. Cada individu, cada empresa, cada poble i cada comarca, hem de treballar intensament per resoldre problemes que s'haurien d'haver resolt amb decisions polítiques.

Si no som capaços de decidir que les festes intrasetmanals es moguin a divendres o a dilluns, una decisió que, per la seva dificultat, es pot prendre asseguts en la barra d'un bar mentre fem tertúlia, com voleu que es prenguin decisions sobre els refugiats, sobre el procés català, sobre la renda mínima garantida, sobre la fiscalitat justa, sobre com resoldre la desigualtat? Impossible. La misèria política és la nostra misèria.