El cas Nadia podria passar a la història com el cas d'uns espavilats que utilitzant la seva filla varen tocar el cor de milers de persones per guanyar diners, però no és així, allò que veritablement ens deixa aquest cas es la punta de l'iceberg d'un model de periodisme que es limita a difondre la informació en comptes de verificar-la, que treu suc de tot allò que afecta a les emocions, als sentiments i al benestar de les persones, que segueix preferint els continguts de sang i fetge a qualsevol altra cosa i que veu de fonts d'informació tan poc fiables com les mateixes xarxes socials. Això és el que no està passant i hauria de passar al darrere de la detenció del pare de la Nadia, un debat profund i necessari sobre a on estem duent, tots plegats, el periodisme.
I ja sé que em diran que no cal ser dramàtics i pensar que tot està podrit, però en el que portem d'any, aquest periodisme ha matat a persones abans de ser mortes, ha insinuat conxorxes citant mitjans de comunicació que ni tan sols existien, ha publicat comptes falsos a paradisos fiscals, ha posat titulars sense tenir la informació que els avalava i, a mi, sincerament, que exerceixo el periodisme des del 1978, em costa imaginar qui, com i perquè ha permès que s'arribés a aquesta situació. I no em valen les excuses de la situació econòmica, de la crisi de lectors o de la precarietat laboral.
Aquest no és el periodisme que jo defenso, el meu es un periodisme basat en contrastar les fonts d'informació, en sortir al carrer i viure aquesta informació, en tenir una ètica per preservar els drets fonamentals de les persones, en no creure'm el primer ciutadà anònim que passa pel carrer, en verificar cada notícia abans de publicar-la malgrat les presses, les pressions, les noves tecnologies i la necessitat de ser el primer. I vull pensar que no estic sol.
