Ahir tocava sortir al carrer per Carme Forcadell, la setmana vinent una cimera pel referèndum, l'altra esperem que hi hagi alguna citació judicial a la qual poder ignorar i que ens vingui a buscar la policia (ni que sigui per un incident amb el cotxe o per no passar la pensió als fills), amb fortuna després ja serà temps de tornar al carrer per defensar Homs, més endavant escenifiquem un nou desacord amb la CUP, a les portes de l'estiu i podrem renegar de Sant Jaume, patró d'Espanya (cremant-ne estampetes, a veure si és delicte), i quasi sense voler-ho ens trobarem ja organitzant la propera Diada (nota: cal idear un nou pack i concedir-ne la venda i distribució), que una vegada més serà l'última autonomista, i ara ho juro per la laca de la Rahola. I fins a l'any vinent, que qui any passa, poder empeny.

Quin estrès. No és fàcil, no, mantenir la il·lusió entre els ciutadans. Primer sí, recordo els que tornaven de l'11-S el 2012, que arribaven supurant tanta adrenalina que si algú els hagués proposat donar la vida per Catalunya, haurien faltat forats al cementiri. Però això no hi ha qui ho aguanti. Si fins i tot la passió s'acaba un dia entre persones físiques, què es pot esperar de la passió cap a un ens abstracte com un país? Ara necessitem un conflicte quinzenal per mirar de retenir els que encara tenen fe, però d'aquí a no gaire caldran setmanalment no menys de dos detinguts, tres crisis polítiques i cinc manifestacions en favor del que sigui -més la col·laboració entusiasta dels mitjans públics, que ja es dóna per descomptada- per aconseguir que surtin al carrer almenys els familiars del president i dels consellers.

El procés és un ase. D'entrada corre com un cavall però a mesura que avança i es cansa -sense arribar enlloc, per a més inri-, necessita cops de pal més freqüents per no aturar-se. Arriba un moment, pobre bèstia, que defalleix, es deixa caure, i ja no s'aixeca ni amb pal ni amb pastanaga.