La presentació d'una querella pot perseguir diversos objectius. Un d'ells és estar totalment convençut que tens tanta raó que acabaràs guanyant el pols judicial i, per tant, podràs treure pit quan arribi la sentència. Un altre, més fàcil d'entrada però més complicat de sortida, és l'efecte mediàtic que suposa presentar una denúncia. No sé quin dels dos objectius perseguien CDC i Xavier Trias quan es van querellar contra Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso per les converses enregistrades al despatx del ministre d'Interior. Si l'objectiu era el primer, algú els va enganyar o es van autoenganyar, que també és possible. Demostrar prevaricació, malversació de fons públics i revelació de secrets amb una conversa enregistrada per no se sap encara qui, és extremadament complicat, per no dir impossible. Si l'objectiu era el segon, han aconseguit exactament el contrari del que perseguien. Sí, tothom va parlar de la querella quan es va presentar, però ara qui treu pit són els querellats i no els querellants. Efecte bumerang en ple morro. No calia denunciar ningú perquè amb el senzill exercici d'escoltar les converses queda clar quina alçada política tenen els dos personatges i es defineix exactament el seu grau d'honestedat i el baix perfil per ostentar els càrrecs que tenien. Ara tenen arguments, demagògics però arguments, per justificar tot el contrari.
