Cada 18 de desembre (una setmana abans del Nadal) l´Església celebra la festa de la Mare de Déu de l´Esperança, anomenada també la Mare de Déu de la «O», nom degut a que en la pregària de Vespres, del 17 al 23 de desembre, es canten set antífones (una per cada dia) que comencen amb l´exclamació «Oh». Antigament com que les antífones començaven el dia 18, aquell dia era conegut com el dia de Santa Maria de la «O», o de la Mare de Déu de l´Esperança.
L´Església, des d´antic, canta cada Advent les antífones gregorianes de la «O», uns textos del segle VII-VIII, que comencen amb aquest, «Oh» d´admiració, seguit d´un títol messiànic adreçat a Jesús, tret de l´Antic Testament. Aquestes antífones, anomenades també antífones majors, tenen un fort contingut bíblic i expressen el desig viu del Poble de Déu, que anhelava la vinguda del Messies.
En la primera de les set antífones, que comença amb, «Oh Saviesa que heu brollat de llavis de l´Altíssim», l´Església demana aprendre «el camí de la prudència». La segona de les antífones de la «O», «Oh Adonái», es demana la redempció. Cal dir que Adonái és la paraula hebrea que defineix Déu com a Senyor. La tercera, «Oh rebrot de Jesè», fa referència al Messies, que naixerà de la dinastia de David, el pare del qual fou Jesè. En la quarta antífona de la O, «Oh clau de David», l´Església implora del Messies que tregui «de la presó els encadenats que viuen a la fosca». La cinquena de les antífones majors, «Oh Orient», fa referència a Jesús, aquell sol que ve de l´Orient (Lc 1:78) i que il·lumina les nostres tenebres. La sisena, «Oh Rei», implora del Messies, l´autèntic Rei, que salvi «l´home que vareu fer del fang». L´última de les antífones de la O, «Oh Emmánuel», proclama Jesús com l´Emmanuel anunciat pels profetes, és a dir, el Déu-amb-nosaltres, i l´Església li demana que vingui «a salvar-nos».
Aquestes antífones majors condensen l´esperit de súplica de l´Advent, davant la proximitat del naixement del Fill de Déu.
Per altra part, és curiós que l´acròstic (en sentit invers) que es forma amb les primeres lletres de les paraules llatines de les antífones després de la «O», (Emmanuel, Rex, Oriens, Clavis, Radix, Adonái i Sapiéntia) diu, «Ero cras», que significa «demà vinc» i que és com la resposta del Messies a la súplica del poble de Déu, que anhela la seva vinguda i la seva manifestació.
En aquests últims dies de l´Advent, aquestes antífones de la O ens ensenyen a contemplar la humilitat del Messies, que és com una porta oberta al diàleg que Déu vol reprendre amb els hòmens.
La Mare de Déu, com ha dit el P. Abat Josep M. Soler, «és esperança nostra, perquè ja ha arribat a terme en la seva participació de la glòria de Déu», i per això ens acompanya en l´Advent, per rebre en la festa del Nadal, el Déu Infant.
Que Santa Maria, que com diu el Vaticà II «resplendeix com un signe d´esperança ferma per al Poble de Déu» (L.G. nº 68) ens acompanyi en aquest Advent i ens ajudi a acollir l´Emmanuel en els nostres cors.
Al bisbat de Girona la Mare de Déu de l´Esperança és venerada, amb els seus Goigs tradicionals, a les ermites de Blanes, Cruïlles i Flaçà i també a l´església de s´Agaró. Per això el bisbe Francesc, de Girona, el 4 de desembre de 2011, remarcava que Maria «és model d´esperança perquè confià del tot en l´anunci de l´àngel, el missatger de Déu, i en el seu poder, per esdevenir la mare de Jesús».
Que en aquest temps d´Advent, la Mare de Déu ens ajudi a esperar el Déu Infant que ve a il·luminar les nostres foscors i a omplir els nostres cors d´alegria i de pau.
