Afortunadament els catalans ja no tenim la necessitat d'asseure un pobre -o un xarnego- a taula, els dies de Nadal. La Marató fa 25 anys que ens permet rentar-nos la consciència de forma més còmoda i higiènica, sense les molèsties de compartir àpat amb un desgraciat que fa pudor i, el que és pitjor, no sap apreciar un bon vi. Per no parlar del perill que, després de veure com viuen els catalans de bé, els molt desgraciats adquirissin consciència de classe i acabessin votant partits no nacionalistes. Gràcies a la Marató, amb una trucadeta i un petit donatiu mentre ens afartem de licors i viandes fins a l'any que ve no ens hem de preocupar de res. Que n'és d'útil, la caritat.

A canvi, només hem de suportar un programa estil Murcia, que hermosa eres, però a la catalana i que dura tot el dia. Partits infumables de futbol i bàsquet entre famosos i periodistes -una posada al dia del tradicional cantants contra toreros del franquisme-, uns quants testimonis lacrimògens de la malaltia que es tracti, un marcador que mostri la quantitat recaptada davant la falsa alegria dels presentadors, i alguna actuació musical amb play back. O sigui, un programa estúpid, soporífer, infantiloide, antiquat i vergonyant, però gràcies als nivells que ha assolit TV3 els darrers temps, ningú no nota diferència amb la programació diària. Si de cas, algun espectador perspicaç pot adonar-se que per un dia no parlen del procés.

Amb això i la bona fe d'un poble que ja l'ha demostrat sobradament manifestant-se cada 11-S, quedem tranquils nosaltres i hi queden els polítics. Per si no fossin prou avantatges, els que com jo no hem donat ni mig euro en un quart de segle de Marató, anem ufans dient a tothom com de generosos i despresos som els catalans. I això que, ben mirat, ser els que més donacions fem mentre ens retallen en sanitat i els investigadors han d'emigrar hauria de ser motiu més de vergonya que d'orgull. Per capullos.