Estàs fent qualsevol cosa i, com en una revelació divina, te'n adones: et falta un regal. Mira que cada any ets previsor i comences a comprar a principis de novembre. Et miren amb estranyesa, et tracten d'histèric, però et llances a aconseguir allò que ja saps que igualment acabaries adquirint. Ets al·lèrgic a les cues, a les presses i a la tensió ambiental del mes de desembre. Tothom sembla voler el mateix que tu, tothom dóna cops de colze per mirar els prestatges. Per tant, un mes abans de Nadal ja ho tens gairebé tot i somrius quan veus la resta de mortals ofegats en una multitud, invertint dies festius a cercar productes que no trobaran.
Però arriba el dia, el fatídic dia, que se t'acut fer un repàs mental de darrera hora a la carta als Reis i veus que et falta una cosa. Un calfred et recorre l'espinada, perquè ara et sents indefens davant la massificació de caníbals consumistes que, n'estàs segur, han conspirat a l'ombra per trobar abans el regal i deixar-te'n sense. T'havies relaxat i ara en pagues les conseqüències: entres als llocs sense nord, convençut que no et sortiràs de la teva, aguantant el «no en queden» de dependents que no poden reprimir un somriure de condescendència. Entres a internet convençut que allà el material és infinit i t'estalviarà el periple per locals plens de clients analògics. Tampoc hi és, perquè els pares tardans com tu ja van visitar la xarxa el dia de la seva revelació. Ho tens tot, i tot embolicat, però l'últim regal s'erigeix en metàfora de la teva inconsciència, de la mala gestió dels teus horaris, de la profunda bretxa entre expectatives i resultats.
Fins que un dia parles amb el teu fill, repasses la llista de peticions i, mirant-te com si ho sabés, malgrat que no ho sap, et diu que «crec que trauré coses de la carta perquè prefereixo que em sorprenguin». I tu, mirant-lo amb delit, recordes de cop que l'estrès nadalenc, com tantes altres ansietats, són patrimoni exclusiu dels adults. Bones festes a tothom.
