Vaig conèixer la Victòria Bertran en un dinar d´ara fa deu anys. Des del primer moment em va impressionar aquella dona amable, atenta, intel·ligent i pendent en tot moment del seu marit, l´Alfons Quintà, que feia poc havia començat a col·laborar a Diari de Girona.
Vaig quedar sorprès que, malgrat ser ell com era (no cal afegir res més al que s´ha dit en els darrers dies perquè quasi tot és veritat), ella el defensava a capa i espasa. Ens vam quedar una estona sols, ella i jo, i en cada moment trobava una excusa per denunciar l´ostracisme a què havien condemnat Quintà les forces polítiques i mediàtiques del país.
La Victòria, fins on jo la coneixia, era una dona íntegra. Vam parlar diverses vegades i em tractava amb una delicadesa exquisida. Sempre em va fer la sensació que ho feia perquè era així amb mi i amb tothom. Els cops que hi vaig conversar per telèfon els darrers tres mesos, en dues ocasions no va poder contenir l´emoció i va acabar plorant.
En Quintà estava malalt i havia de fer front a una complicadíssima operació. Ella, millor que ningú, sabia què s´hi jugava el veterà periodista i li feia costat, amb una fidelitat inqüestionable, malgrat que ell era tot ego i supèrbia.
Tant, que si pogués saber que li he dedicat un article a la Victòria i no a ell, s´emprenyaria com una mona
