Cartes

La nostra mare, Isa Gubert Sanner, va ingressar a la residència geriàtrica Palamós Gent Gran el passat divendres 16 de desembre i, tristament, quatre dies més tard ens va deixar.

Amb aquest escrit volem agrair molt sincerament a tot el personal de la residència, en especial a les infermeres, infermers, doctores i auxiliars de la 3a planta, pel tracte tan amorós que va rebre la nostra mare i nosaltres mateixos en tot moment. Haver pogut estar al costat de la nostra mare a tota hora va ser un gran regal.

En nom de tota la família, moltes gràcies pel vostre tracte humà exquisit i professionalitat excel·lent.

El salvaguarda de l´artJordi Pausas parís

Joaquim Nadal ha escrit la biografia Joan Subias Galter (1897-1984). Dues vides i una guerra, editat per l´Institut d´Estudis Catalans (IEC). Els aprenents d´artista -ara se´ls anomena «artistes emergents»- que als anys seixanta anàvem a Llotja -l´escola on s´hi formaren des de Fortuny a Picasso- poc podíem imaginar-nos que el professor Subias, que ens alliçonava amb tanta civilitat i competència sobre la història de l´art, hagués passat a «formar part de la Comissió del Patrimoni Artístic i Arqueològic, encarregada de salvaguardar especialment els edificis religiosos de la ira anticlerical desencadenada després de la insur­recció militar» vivint-hi «episodis de pel·lícula, com la seva entrada a Castelló d´Empúries, el 1936, amb el diputat Blasi, en un cotxe de la Generalitat i dos xofers amb les pistoles enlaire per impressionar el comitè local que els esperava a la plaça. Davant la portalada de l´església de Santa Maria van fer construir un mur i hi van col·locar un cartell de ´Monument nacional´».

És de doldre que els vencedors de la guerra civil, en comptes d´agrair-li els serveis prestats en la salvaguarda del patrimoni artístic, el destituissin de la Junta de Museus de Catalunya i a més a més el van expedientar i depurar de la Diputació de Girona. Em costa de creure que aquell senyor tan amable i pacient que ens inculcava i transmetia el seu coneixement i entusiasme per les obres mestres de l´art hagués viscut i patit aquell humiliant i immerescut calvari, del qual mai ens feu esment...

Referèndum, sí, però de tots els espanyolsJoan Boronat Lecha blanes

El Canadà i Escòcia van fer referèndums i va guanyar el no. L´estira-i-arronsa encara dura. Eslovènia va declarar la independència, la majoria de la població la volia i els serbis no la van poder evitar. Ara, serbis i eslovens viuen en pau i tranquil·litat.

Vol la independència la majoria de la població catalana? La cosa va molt justa; pel cap baix, una meitat de la meitat són colons espanyolistes de l´Espanya «una, grande y ...?» i l´altra meitat d´aquesta meitat, són federalistes o «tercerviaris». Si es fa un referèndum, desafiant la «legalitat espanyola», els polítics tindran problemes i l´Estat espanyol se´n «refot», per molt que el Poble surti a protestar. Tot i que, si es fes, i es guanyés per 51%, enfrontar-nos al 49% no seria assenyat.

L´estratègia és convèncer els que creuen en una tercera via que Espanya no cedirà. Com s´han de convèncer? Que els polítics s´oblidin de subterfugis i presentin a l´Estat un projecte federal adequat, que no es limiti a canviar el nom d´Espanya de les Comunitats Autònomes, pel d´Espanya Federal, sense canviar res més. Que es reclami un concert econòmic, amb total control per part de Catalunya dels nostres sistemes d´hisenda, infraestructures, seguretat social, educació, etc.. Sense gaire demora, que l´Estat consulti en referèndum, a tots els espa­nyols, si estan d´acord amb una Espanya (con)federal segons la proposta catalana. Si guanyés el no, o l´Estat refusés l´oferta catalana (per a què volen Catalunya si no la poden espoliar?) és de suposar que aquells que creien en la famosa tercera via, es convencerien, finalment, que l´única via és la independència, i amb la força de tres quartes parts de la població, o potser més, la podem declarar unilateralment, com va fer Eslovènia, sense que l´Estat pugui evitar-ho. Pau i tranquil·litat.